L’ ESPIGOLERA 1868

Les espigolaires, de Jean-François Millet  (1857) 

L’ ESPIGOLERA

Diguem tú, la dels ulls negres,
La del rebosillo banch,
La del giponet de sarja,
La dels gonellons rallats;

Diguem tú, la que t' aixecas
Ab los aucells tos germans,
Tú, que á l' aubada, á la Verge
Li dius: bon dia y bon any,

Tú, que com ells, la volada,
La volada prens cantant,
Corrent á cercar espigas
Així com ells cercan grans.

Segon accéssit de la flor natural
Jochs Florals de Barcelona del abril de 1868

Primers dotze versos del poema de Gabriel Maura i Montaner, Palma de Mallorca.-

El poema sencer:

L'ESPIGOLERA

Aixis son las de ma patria.

 Diguem tú, la dels ulls negres,
La del rebosillo banch,
La del giponet de sarja,
La dels gonellons rallats;

Diguem tú, la que t' aixecas
Ab los aucells tos germans,
Tú, que á l' aubada, á la Verge
Li dius: bon dia y bon any,

Tú, que com ells, la volada,
La volada prens cantant,
Corrent á cercar espigas
Així com ells cercan grans.

Tú, que véus lo que no veuen
Los segadors esburbats;
Tú, que posas dins ta falda
Lo que les fuig de sas mans,

Diguem tú, l' espigolera

Si volrás espigolar
Lo camp del meu cor, fa estona
Segat per los desenganys.

Tú no déus tenir, la bella,
No déus tenir mes afany
Que fer mes grossa maynada
Que tas amigas no fan.

Tú no déus tenir, la nina,
Mes desitx que 'l de descans,
Y de traure un rebosillo
Cuant las altres lo trauran.

Tú no déus veure 'n tos somnis
Mes qu' uns botons esmaltats,
Una creu de pedras verdas
Damunt gipó satinat

Faldetas color de rosa,
Capell de paume enflocat,
Y que 'l dia de Sant Jacme
Balles la primera al ball.

Diguem doncs l' espigolera
Si volrás espigolar
Lo camp del meu cor, hont xorda
Del vent del desitx lo bram.

Semblem que vius pajeseta
Dias de goig y de pau:
Las festas vas á l' esgleya.
Los altres dias al camp.

Semblem que dejorn anyoras

Las vel-las de lluna y embat
Que passas á damunt l' era
Ab tas amigas folgant.

Semblem que cuant ellas ballan
Ab los missatges cansats,
Cuant mateixes y copèös
Sonas ferint ab dos machs;

Cuant las cantas ab veu dolça
Las cançons del temps passat;
Ton cor aixampla sas alas
D' un cel d' amor per l' espay.

Diguem dolça espigolera
Si volrás espigolar
Lo meu cor, que no grellasin
Las espigas dins lo fanch!

 ¿Perqué fins al pit acalas
Hermosa nina ton cap?
¿Perqué tas galtas se tinyen
del viu color de la sanch?

¿Perqué una llágrima baixa
De tos ulls espirejants?
¿Perqué de ton capell besas
Est sech clavell desfullat?

Diguem tendre espigolera
Si lo goig no coneigs ja,
Si d' esta flor dins lo calzer
Tots los plers hi tens guardats,

Si al partir cap á la guerra
Aquell jove la 't va dar,
Aquell jove ab qui tú enavas

Ab los dits entrunyellats.....

¡Ton plor diu, espigolera,
Que sas glosas sols cantar,
Que sols á ell véus en tos somnis,
Que sens ell may tindrás pau!

¡Ton plor diu, espigolera,
Que de mon cor dins lo camp,
No hi vols cullir las espigas
Puig son pocas y entre carts!!...

Abril de 1868.

 (De Gabriel Maura, de Palma de Mallorca.)

L' espigolaire de Agnès Armengol de Badía, poetessa sabadellenca (1852-1934).-

Espigolera dibuixada per Magdalena Ventura Reynés, tia àvia meva, l' any 1905.- 

La importància de certs oficis, ja desapareguts, en la vida quotidiana dels nostres avantpassats va quedar palès en les seves creacions artístiques.
És aquest de l' espigolera un d' aquests oficis ja  perdut en el temps i en el que l' home, en aquest cas la dona, tan aprop de la natura estava. Ara només quan plou molt sento des de casa l'olor del fonoll i de la terra mullada dels camps propers i  penso que hem guanyat en moltes coses però també  hem perdut en esponteneïtat i en les essències bàsiques de la nostra pròpia espècie, aixó suposo que és el preu que s' ha de pagar pel " progrés de la nostra civilització" .- Pijus

BARCELONA EN EL SEGLE XIX VISTA PER L' ESQUELLA DE LA TORRATXA ( 4-01-1901 )

DE IGUALADA A BARCELONA

A principis de sigle

No 's parla de res  mes en tot el barri.

La nova de que marxa a Barcelona

l' hereu Pagès, ha deslligat las llenguas

a tothom del vehinat, y á ca’l Ton Forgas

sembla talment que hi haja jubileu

entranthi en professó gent a tot’hora.

¿ Donchs, qu’ es vritat, Anton? ellas preguntan.

¿Tant mateix?..... diuhen ells badant la boca.

Y com si fos algún estrany objecte

la quitxalla ab el dit el gech li toca.

-Si, noys ; es veritat, dantse importancia

respón el Ton; me’n vaig a Barcelona

ja que ab tanta insistencia vol que hi baixi

mon germà Jeph que fa vint anys qu’es fora.

Demà al matí ab el carro d’ en Rovira

cap allà aném, si voleu res…….

                           -Escolta,

si veus al Blasi digali qu’ escrigui.

-Anton, al Roch Batet déuli memorias;

s’ está al carrer del Cuch, número tretze.

-Portéume un coco, hereu.

                      Y tots mil coses

encarregan al Ton, que diu per tréurels:

Noys, es molt tart; jo m’ haig d’ aixecar d’ hora

y avuy per confessá y pendre Nostramo

ja m’ hi llevat dejorn. Conservéus forsa

y fins a la tornada.

                              -Bon viatjo.

-No tinguéu novedat.

                               -Avant.

                                           -Recórda’t

d’ alló del Blasi.

                                        -Adeu!

                            Y al cap y á l’ últim

pot el Pagés tancá y barrá la porta.

El carro ja está  a punt. A mitjas branas

arriba el cargament de papé y sola;

a la saga y polseras porta fardos

de mantas y teixits. Segons en Brosta,

qu’ es qui mena el carro,

els assientos’ nirán que ni en carrossa,

puig sols falta que sobre de la carga

hi posin una alfombra

per semblar la plateya del trayatu

la nit que fan el ball de Carnestoltas.

Y, donchs, Ton, que veniu?

                                  Si, ¿ que som gayres?

-Per ara vos, el Xich de ca la Xónias,

la noya de la Tresa

que ab uns senyors se’ n va a fer de minyona

y la Paula del Xesch. Tots son al carro.

¿ Que marxém aviat?

                                  Dintre un quart d’ hora.

El matalot ja enganxa. Fiquéus dintre

y emboliquéus ben bé.  Ja hi ha un bon sostre

de palla y boll pels peus. Comadó y vela

son ben posats y l’ ayre no s’ hi cola.

¿ Que serém aviat a Esparraguera?

-Si no hi ha contratemps per’ llá  a les dotze.

Portant com porto a varas la Gallarda,

a ganxos la Garbosa,

de arriatas la Baya y la Liguera

y al davant la Pastora

farém dejorn per tot, si es que no’ ns surten

el Casulleras y la seva colla

per ‘llá  al Hostal del Porch a fénsels treure.

¡Deu no ho vulga! ¡Mal llamp els fassi corre¡

Tot arreglat, a un pet de xurriaca,

la blanca vela, iluminada ab forsa

pel farol del hostal, se trontolleja

y s’ endinza en la sombra

a una ferma pitrada de cinch mulas

de las que’ls erts tirants diuhen la forsa.

Acomodats els viatjers, entaulan

animada conversa de mil cosas;

guiant al escaler pel morro, pasan

els Pabellons, la Soletat embocan

y quan just el rellotje de la vila

senyala las tres horas

surt el carro d’ en Brosta d’ Igualada

enfonzantse en la fosca.

Passa Castellolí que dorm encara;

puja els Revolts entre una espessa boyra

y al ser dalt la Casilla

del Montserrat altívol surt l’ aurora.

Travessan els tres Bruchs quan els pagesos

se’n van a fer deu horas

y baixan els viatjers a fer pá y trago

per matá el cuch y caminá una estona.

Arriban a a las dotze  a Esparraguera,

hora de las garrofas:

se fican al hostal de cal Pitango

y com llavors la panxa ja vol corda,

prenent un seti al vol de la gran taula

hont ja llueix la fumejant cassola,

mentre’ l seu pinso van menjant las bestias

un bon diná s’ endrapan las personas.

Després enllá altre cop. Abrera crusan;

quan el sol va a la posta

travessan Martorell; Sant Andreu pasan;

al sé a  Roca de Dró la pó’ ls arronsa

Puig es un punt dels lladres predilecte

y els Estapés de Sant Andreu hi rodan.

No’ ls passa res de nou, fineix el dia

y al deixá enrera Pallejá es nit fosca;

pro ja a Molins de Rey al momento entran,

desenganxan y sopan

y al hostal de ca’ l Boix a las vuyt justas

a la palla o al llit ja tothom ronca.

Per’ llá a las quatre, qu’ es ben nit encare,

a enganxar altra volta

y avall. Deixant a Sant Feliu y Esplugas

travessan Sans, els glácis y quan tocan

las vuyt al campaná, un portal oviran,

el de Santa Madrona,

per hont a Barcelona fa sa entrada

el carre d’ en Rovira ab l’ Anton Forgas,

qui se’ n va a missa a doná a Deu las gracias

d’ haver portat a cap sens cap encontra

la perillosa empresa

d’ anar desde Igualada a Barcelona.-

                           Jeph de Jespus

  La Esquella de la Torratxa, Any 23,  nº1147  del 4-01-1901 ( pàgs 30-33)

Jep de Jespus, pseudònim de Joan Serra i Constansó (1864-1924).

Va néixer al carrer del Clos d'Igualada l'any 1864. A més de l'escultura, fou aficionat al dibuix i l'excursionisme. Col·laborà a les publicacions Lo Frare Mostén (1899), Quatre Gats (1899), L'Esquella de la Torratxa i El Igualadino (1904) amb el pseudònim Jep de Jespús. L'any 1883 fou un dels fundadors del Centre Catalanista d'Igualada i fou un dels principals animadors de l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, del qual en fou president el 1890-1893 i el 1903-1905.

"Desde las sirvientas domésticas a las muchachas de la escuela, no había gente bulliciosa o animada que no le llamase por su nombre, o no le alargase el óbolo modesto de la caridad compasiva, cuando Antonet alargaba el plato de hojalata.
Los carreteros le daban cigarrillos, los dependientes de los comercios le ofrecían unapeseta para que fuese a tocar un aire de violin regocijado ante el taller de unas modistas 0 corseteras de muy buen ver, y los cofrades de San Antonio, o de San José, reclamaban su música para acompañar el Rosario o los Gozos que en el diadel santo de su Patrón cantaban al anochecer en la tienda del maestro o carpintero ante la
imagen hecha una ascua de luz que la presidia. Y Antonet no negaba suconcurso a nadie, contentábase siempre con la limosna que le daban, y la leyenda, siempre  abultada y desfigurada al pagar de boca en boca, afirmaba que la tersa blancura de su camisa era debida a poseer el ciego algún ahorrillo que le permitía presentarse como  persona decente, y hasta permitirse el lujo de ser imponente de la Caja de Ahorros. Nadie  supo jamás dónde ni cómo viviera; aparecía por las mañanas en la barriada de Santa Maria del.Mar; llegaba, tocando y postulando, a las de la Catedral; comía en alguna taberna o  bodegón de la Ribera, no viéndosele jamás más allá de las Ramblas, o sea en la parte de Barcelona conocida antaño con el nombre de Arrabal. “
( Vanguardia 10-06-1921)

Aquestes imatges, dibuixos la majoria, tretes de l’ Esquella de la Torratxa del 4 de Gener del 1901 , corresponen a llocs de Barcelona, desapareguts tots, i què pertanyen als començaments del sègle XIX . 
No existia la fotografia i el que ens queda són aquestes litografies i dibuixos. Per la dificultat de trobar una Esquella de la Torratxa en qualsevol biblioteca de poble i per la petitesa dels dibuixos he cregut convenient publicar-ho en el meu bloc.
De fet fins que no els he passat pel escaner i ampliats, no s’ ha pogut veure amb detall les escenes d’ aquella Barcelona ja desapareguda: la bunyoleria del Tio Nelo, en els Pòrtics d’ en Xifré , modes i personatges, els baladrers desapareguts, l’ Antic Mercat del Born, el cego Antonet, en Batista el mosso de la fonda del Falcó, quantitat de llocs històrics i de personatges històrics etc.
De tot, però, la meva sorpresa ha estat encara més gran, al veure la descripció que en fa l’ articulista de la Esquella, en Jeph de Jespus, al relatar el viatge en carro de Igualada a Barcelona a principis del XIX per el testimoniatge que això representa en tots els seus detalls: noms de persones ( viatgers, propietari del carro i conductor, bandolers de l’ època), de llocs (pobles, hostals,carrers, accidents geogràfics) i fins i tot de les mules i de l’ art d’ enganxar-les al carro i les seves diferents parts.
A més a més la durada i etapes del viatge i un munt d’ expressions populars d’ aquells anys. 
Tot això amb un llenguatge realista i quasi cinematogràfic que ens fa viure un Curro Jimenez a la catalana però ens adonem de seguida que estem davant la Hispano Igualadina del segle XIX.
Algunes dades:
El viatge durava un dia i mig parant a sopar i dormir a Molins de Rei, el coco era escas fora de la capital.
De l’ art dels carruatges amb mules:
a varas la Gallarda, a ganxos la Garbosa, de arriatas la Baya i la Liguera i al davant la Pastora.
A mitjas branas, el matalot, la xurriaca, el comadó i la vela.
Els bandolers: El Casulleras i la seva colla i els Estapés de Sant Andreu de la Barca.-
Frases fetes: “ les dotze la hora de les garrofes”, “ la panxa ja vol corda”, “a una ferma pitrada de cinc mules”, “ Mal llamp els faci correr”, “ pot semblar la plateya del trayatu”.
Dels llocs: Hostal del Porc, els Pabellons, Soledat, els Revolts, la Casilla de Montserrat, els Tres Brucs( fent referència al de Dalt, del Mig i de Baix), Cal Pitango (Esparreguera), Cal Boix (Molins de Rei) , la Roca de Dró, els carrers d’ en Rovira i del Cuch de Barcelona.
Els noms de persona són variats i curiosos, no sabem si reals:
El carro d’ en Rovira, en Brosta qui mena el carro, l’ hereu Pagès de cal Ton Forgas i el seu germà Jeph, en Blasi, en Roch Batet, el Xic de ca la Xónias, la noia de la Tresa i la Paula del Xesch.-
Ja tenim feina de investigació amb tot això, si algú s’ anima..... En aquest article de l’ Esquella no sabem si el seu articulista el va treure de fonts reals o va fer servir molt la seva imaginació a l’ hora de fer-nos el relat, però pel que respecte als noms de lloc són reals i els de persona a més de l’ambientació històrica, crec que també ho poden ser.
De fet, les fonts històriques que ens han portat els llibres de viatges dels viatgers romàntics del XVIII i XIX han estat moltes ( Alexandre de Laborde, Jean François Peyron, Giacomo Casanova etc) i la nostra història és força més realista i propera a nosaltres, però no deixo de somiar en aquests personatges.- Pijus

A finals del segle XIX i principis del XX, el personal de les fondes barcelonines, anomenades popularment «de sisos», usaven un argot particular per denominar llurs plats. En aquest cas la denominació fa referència a un clàssic de la restauració popular de la ciutat, un plat tan senzill com bo: el llom amb mongetes. Aquest plat gaudia de tanta fama com el cambrer que el servia a l’establiment on tenia més nomenada. El mosso en qüestió era conegut com «el Batista» i servia amb gran simpatia i rigor el particular llomillo amb mongetes de la fonda Falcón.

Alguns personatges històrics del XIX:

LOKI Y SEGÜN : LLEGENDA DE LA MITOLOGIA GERMÀNICA

La llegenda de Loki i Segün

Loki és un dels deus més grans del panteó noruec. Ell es connecta amb el foc i la màgia, i pot assumir moltes diferents formes (cavall, falcó, o una mosca). Condemnat per l'assassinat d'un altre déu, va ser encadenat a tres còdols enormes: un sota les seves espatlles, un altre sota la seva esquena i l'últim sota els seus genolls. Una serp verinosa es va posar sobre el seu cap, i va començar a destil · lar el seu verí el que era recollit per la seva dona Segün en un bol. De tant en tant, quan el bol s'omplia i desbordava, ella l’ havia de buidar. Llavors el verí que es queia  a la cara de Loki el feu retorçar de dolor, i són aquests espasmes els que causaren  els terratrèmols de  la terra.

JOVENTUT ,  ANY I , 1900 , Pàg 265-267  per Xavier Viura.-

Loki’l viciós, encadenat, gemega

Loki era hermós ab tota la bellesa d'un cos fort y jove.

Era ardent, impetuós y varia­ble; per això li davan el nom de Loki.A tra­vès de la carn del seu pit, el seu cor pante­java un jorn ab desitjos de Justicia, y un altre jorn ab desitjos de disbauxa impura y ell, Loki, seguint a n'el seu cor, un jorn cometia crims, y un altre jorn gaudia defensant la Justesa Santa y la Veritat.

Y era protegit pels Deus, y prenia part en las sevas delicias olímpicas, y bevia, ab el bras nu y ab el rostre encés pels vapors del festi, els vins de las divinas orgias... Y ara era més ben vista sa imatje pels Deus na­teixos a causa de las sevas obras justas, com era amenassat més tart, també per Ells, a causa de las sevas impuras fruhicions.

Y Loki tenia una esposa anomenada Se­gün; una esposa blanca com un borrall es­culpturat de neu, y bona com l'aroma de las flors verges; una esposa de cabells onejants y daurats que tapavan la puresa dels seus pits y de las sevas espatllas, y d' uns ulls blaus y dolsos com el mirar de las figuras del Somni; una esposa d' uns brassos hermo­sissims y consoladors,y d' un sospir set ve­gadas tendre com el soroll de l'aygua en las pesantas mitj-diadas del estiu.

Y succehi que un jorn, Loki, no podent contenir sa forsa destructora, agafà  a Baldur, qu'era un seu contrari, també protegit pels Deus; l'agafà  ab las sevas mans forsudas, per la espatlla, y li torsà' ls brassos , enrera fentli cruixir els ossos del pit; y un cop el tingué aixis, el rebaté a  terra; y com siga que Baldur l'entortolligués desesperadament ab sa cayguda y també' l fes caure, Loki, al sentir fregar sa carn ab la del seu contrari, li deixà anar un bras, y ab el seu li apretà' l coll horrorosament, fins que Baldur desfa­llesqué, complertament mort, y afluixà'ls muscles y estengué las camas enravenadas.

Y' ls Deus alashoras malehiren a Loki  y'l sentenciaren a  morir d' una mort crudel y forta... Y'l lligaren sense pietat al demunt d'una roca alta y escarpada. Y en las juntu­ras d'unas pedras que s'allargavan sobre de ell, y un xich separadas com si li fessin de redòs, hi feren niuhar un monstruós serpent.

 Y aquést serpent destilava un veri inflamant  y corrosiu per sa boca inmonda. Y'l feren niuhar allà perquè a poch a poch deixès caure'l veri y' l deixès estendre per tot el cos nu de Loki, a fi de que'l fes morir ab una mort intensament crudel é intensament forta...

Y Loki estava lligat per las extremitats de las camas y per las extremitats dels brassos, estés a terra y mirant enlayre... Y a cada  esfors que feya pera rompre sos lligams, tots els seus ossos feyan soroll y' s marcavan en el seu pit, tan hermós y de tanta fortalesa...

Y ell tancava'ls ulls y després tornava a obrirlos, y ja veya'l cap del serpent monstruós qu'anava sortint a poch a poch de la junturas altas de las pedras, y que se'l mirava ab uns ulls horrorosos y verts.... Y quan el veya Loki aquell cap, s'esgarrifava, y to el seu cos s'estremia, y la veu li sortia ofegada de la boca clamant pietat......

 Mes ningú n'hi donava. Y Loki gemegava, aban­donat de tothóm, mirant la mort més crudel com venia a ferlo patir, en aquellas rocas escarpadas y desertas.

Y heus aqui que Segün, la seva esposa, casta com l'aygua d'un xaragall y trista com las fullas dels eucaliptus, mentres ell crida­va, venia cap a  n'ell, duhent a la ma una escudella del ferro més fort y més impene­trable .... Venia cap a n’ell, plorosa com un càntich de l'orga, y'ls seus cabells rossos voleyavan en mans del vent y deixavan descu­berta la meytat del seu pit, que no tapava la blanca túnica.

Y Segün pantejava de cansament y d' horror al pensar en el suplici del seu marit, y tremolà sa carn quan el vegé estés sota'l cap del serpent, fent esforsos desesperats ab aquells muscles que tantas voltas havian gaudit la dolcesa de las olímpicas festas....

Y ell, quan la vegé, la remercià ab angunia, y li demanà ab els ulls un bes. Ell, que altras voltas havia gaudit l’Amor en brassos d'altras donas!.... Y no cridà més, y'ls seus esforsos pararen, y tingué en son cor la claror d'un raig d'esperansa.

 Y Segün, allavors, acota'l cos mitj cubert cap a son espós, y ab els ulls plens de llà­grimas el besà en la boca

Mes el serpent, qu'anava sortint, xisclà, y Segün, apartantse,'s posà a tremolar més, y posà dessota de la boca del serpent la escudellade ferro , perque la baba inmonda 

caygués en ella y no pogués tocar a son Loki….

Y Loki va mirar, horroritzat, com el veri
maligne queya de la gorja del serpent a
dins de l'escudella, y tornà a fer esforsos pera
desferse, y'ls seus ossos tornaren a cruixir, y
del seu pit tornaren a sortir gemechs fondos,
perque ell ja pressentia que res podia fer
Segün contra las voluntats dels Deus.

Y era tan impura aquella baba, que queya 

dins de la escudella fumejant; y Segün sentia
unas grans sensacions de feresa, al pensar
qu' aquell mateix liquit cremant s'enfonzaria
en las carns blancas y fortas del seu marit,
que ella havia gostusejat algunas voltas; y
Segün tenia una gran angoixa al pensar ab
els sufriments terribles que patiria Loki al
sentir cremar la seva pell y la seva carn
adolorida sense poderse moure... Y Segün sentía
uns grans desitjos de desapareixe y de
fondres pera no contemplar l'agonia del seu
espós entre las convulsions de la sanch
enverinada...... Perque Segün veya que la escu-
della s'anava omplint, y que’ l veri queya, y
queya, y qu'aviat sobreixiria y consumaria
irremisiblement al condempnat.....

Y Loki, en tant, gemegava y gemegava….
Y’ls seus brasos y las sevas camas eran llagats
pel sech dels grillons….. Y’l seu pit semblava
destrossat pels esforsos…. Y al fi la escudella
fou plena, y sobreixi, y feu vessar el
verí damunt del seu coll… Y comensà a consumirlo
mentres Segün desesperada llensa
la escudella ab el liquit a dins del abim y’s
pos’a a implorar pietat dels Deus mateixos… 

Però’ l vent fongué sas pregarias en las
concavitats fondíssimas, mentres feya y volejar
la túnica y descobria la nuesa del seu pit,
tan sospirador y tan ple d’ hermosura….

Y las ombras de la Nit devallaren al entorn
de Loki… Y’ l malehit serpent continuà
vessantli’l seu verí y mirantsel ab aquells
ulls verts y horrorosos…. Y en tant, Segün,
ab las mans al cap y plorant follament, s’ arredossava
sota las rocas. Els crits terribles
d’ ell, del viciós condempnat pels Deus, eran
portats enllà d’ enllà per las gojas del eco…

Y Baldur, el seu contrari mort,
passà en brassos de la Nit, surant en las boyras del
abim, y rigué fortament al mirar la horrorosíssima
agonia del seu matador.

Y la seva rialla’s perdé com un tro
ferestech en la buydor de las concavitats fondíssimas ¡

                                  Xavier Viura.-

Evidentment Loki no mor, com tot deu és immortal i el verí de la serpota fastigosa no acabà amb la seva vida. El deu Loki, germanastre de Thor, fill predilecte d' Odín, seguirà fent de les seves en l' univers Asgardià. Ell és el deu més humà de tots ja que en ell hi tenim el bé i el mal, capaç del millor i del pitjor, com tots nosaltres.

 La versió  de la llegenda germànica de Loki i Segün,  feta per Xavier Viura als divuit anys, em sembla fantàstica, molt viva, humana fins i tot, si això es pot dir d' un Deu d' Asgard. 

El relat és espectacular, minuciós i detallat amb un desenvolupament ple de dramatisme ,de poesia i de tendresa, sobretot en els sentiments de Segün, que malgrat tot, estima al seu espòs  i pateix la seva sort en pròpia carn.

 La qualitat humana  d' aquesta versió de Viura em sembla notable i digne de penjar en el bloc per a gaudi de tots aquells que com jo els pot agradar.
 Malgrat la grafia antiga del 1900, es compren  perfectament tot el context i a més els mots antics que ja no s' utilitzen avui dia reviuen en la nostra memòria altra vegada, enriquint la nostra llengua. Pijus.-

Em deixava, la versió Marvel de Loki, que com a bon afeccionat als còmics, vos  havia de presentar. El deu malvat. rialler, trapella.