Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dimarts, 20 de març del 2012

El Cu-cut i Gaudí











Cu-cut 10 setembre de 1910





La casa Batlló (1905-1907)







Entre 1905 i 1906 el passeig de Gràcia va tenir una transformació quan finalment es van posar llambordes al passeig, els tramvies van ser traslladats a les calçades laterals i es van instal·lar els coneguts bancs-fanals de Pere Falqués. Josep Puig i Cadafalch ja havia construït la casa Amatller (1900) i en el mateix tram l'arquitecteLluís Domènech i Montaner havia finalitzat la transformació de la casa Lleó Morera a la cantonada amb Consell de Cent amb la que va guanyar el premi del concurs anual d'edificis artístics de 1906. I mentre aquests arquitectes i les seves obres produïen una atracció i un signe de distinció entre els seus clients, era criticada per la premsa satírica.

El apel·latiu popular de «la mansana de la discòrdia» definia precisament la rivalitat entre els arquitectes i, molt especialment, les seves façanes.

Quan Gaudí va haver de resoldre l'encàrrec ja sabia el que havien fet els altres. De fet, la presència de l'arquitecte més sorprenent de tots ells era l'element que hi provocava aquest nom.

La pugna entre els arquitectes més famosos del moment va atraure molts altres burgesos que volien tenir la casa al passeig de moda. El 1906 els Malagrida, que comerciaven amb l'Argentina, se'n van construir un edifici amb una cúpula al número 27, obra del mestre d'obres Josep Codina. Sagnier va fer la casa de la família Mulleras al costat de la casa Amatller, mentre que la vídua Marfà enllestia el 1905 l'obra d'estil medievalista que havia encarregat a Manuel Comas a la cantonada amb el carrer de València.

El fort impuls de la burgesia barcelonina va resultar clau en el desenvolupament i allargament del moviment modernista que a Europa es va acabar al voltant de 1905, mentre que a Catalunya va durar una dècada més.

Per contra, a la resta d'Espanya el moviment no va tenir pràcticament ressò, degut a les difícils condicions econòmiques que varen suposar la pèrdua de les colònies americanes.

La revista madrilenya Nuevo Mundo del 14 de febrer de 1907 descrivia el treball dels arquitectes modernistes catalans: «Tot i no arribar encara a la perfecció o si més no a la conciliació justa del que és bell, harmònic i útil, ni constituint encara les seves obres una visió clara i precisa d'un art propi, és anuncio d'abundants aptituds per a arribar a aquesta meta gloriosa de la qual pot considerar-se com a més proper al pintoresc i audaç Gaudí.»

En resposta, la Ilustració Catalana publicava el 10 de març de 1907: «Els mateixos espanyols començan a rendirse a la realitat i s'ocupan i comentan, encara que molt a la lleugera, les obres del Domènech, Puig i Cadafalch, Sagnier, Gaudí i tants altres.»  (fons wiquipedia)













Cu-cut 31 Mars 1910 


Casa Milà (1906-1910)















Aldarulls i bombes




Acudit desencadenant dels Fets del Cu-cut!, de la ploma de Joan García Junceda i Supervia.
25 de Novembre de 1905






El 1905  s’ havia celebrat el Banquet de la Victòria i a la revista Cu-cut havia aparegut la famosa caricatura que considerada ofensiva pels militars assaltaren  la seva redacció amb  la destrucció dels tallers de la revista i la seva suspensió per cinc mesos. Pijus





Durant el decenni de 1890, en plena Restauració borbònica, l'extensió de l'ideari violent en el moviment anarquista va donar lloc a diversos grans atemptats. El 1893 es van fer catorze atemptats amb bomba a Barcelona, entre els quals destaquen l'atemptat fallit contra el capità general Martínez Campos i l'explosió de dues bombes al Liceu. El 1896 hi va haver un atemptat amb bomba contra la processó de Corpus al carrer de Canvis Nous, que va provocar una gran mortaldat. La repressió, sota jurisdicció militar, va ser indiscriminada. El procés de Montjuïc (1897), que es va saldar amb cinc execucions, va aixecar una onada de protestes, tant a Catalunya com a nivell internacional. Tanmateix, la repressió va desorganitzar momentàniament el moviment llibertari. 

Encara el 1909, l'oposició a la guerra del Marroc va provocar un nou alçament de caràcter anticlerical i violent, la Setmana Tràgica, que va ser seguida per una repressió duríssima i indiscriminada.  

Per tots aquests motius, Barcelona es va guanyar la trista etiqueta de "la ciutat de les bombes".  ( Històries de Catalunya)















dijous, 15 de març del 2012

Tot és vell i foradat




































Estem al 1906, la dependència de Catalunya envers Madrid era evident, el poder del governador civil  i la seva supeditació total a Madrid, el poc o nul cas dels partits catalans a les Corts de Madrid, el cansament de la gent envers la  seva situació i envers els polítics, la poca unió entre ells,  etc, etc, etc . No us sona tot això ?   Han passat 106 anys i encara estem així. Pijus.











Geografia de Catalunya de Francisco Flos i Calcat, 1896 pàgs 90-91-92 en que parla dels tributs a Espanya  que pagàvem i paguem els  catalans i el greuge comparatiu que això suposa.


 Agraïments a Encarna Navarro Robledo.






































En quant a la política podem comprovar com Almirall va ser un republicà federalista intransigent seguidor de la ideologia i la política de Pi i Margall que va evolucionar a un federalisme pre-nacionalista i a una acció pràctica per a Catalunya a fi d'incrementar el seu pes específic dins la política estatal que el va portar a la separació del federal Pi i Margall. Almirall considerava que el federalisme era una opció viable per a Catalunya, però per aconseguir-ho abans calia que la societat reconegués la identitat nacional pròpia. Considerem que aquesta és la raó per la qual va treballar més en aquest sentit.


Valentí Almirall entenia la catalanitat com a progrés social i creiem que és per això que considerava que per aconseguir el catalanisme polític calia tenir un ideari patriòtic generat amb la llengua, la cultura, etc. tot i que també hi havia el component econòmic. Va crear una institució amb el propòsit d'unir tothom que tingués interès per Catalunya, perquè d'aquesta manera pensem que volia aconseguir que es defensés, es fomentés i hi hagués un progrés els interessos de la nació. (fons wiquipedia)



"....Almirall no empra mai el mot "nació catalana "; sempre parla de "nació espanyola "; i de " regió catalana "; perquè la seva empenta és clarament regeneracionista i antiseparatista:

 l´interessa la transformació capitalista d' Espanya, la revolució democràtica espanyola, la lluita contra l'oligarquia.

Per això pensa i proclama:

Fem-nos forts a casa nostra, unim-nos ,prediquem amb l'exemple, posem en marxa un moviment regionalista a tot Espanya i llancem l' assalt contra l' Estat oligàrquic."


(pàg 10 "Ideari de Valentí Almirall" a cura de Jordi Solé-Tura.)


"..... Només una idea positiva subsisteix, enmig d' aquest no-res. Es resumeix en l´absorció de tot Espanya pel grup central, la gran preocupació actual del qual és la d' imposar la legislació castellana a totes les regions pirinenques. És la fi de la fi.

Però ens equivoquem quan diem que aquesta idea és positiva. En realitat, és tan negativa com les restants, perquè l' esperit dominant i absorbent només  s´hi manifesta sota la seva forma destructiva.

Aquest esperit ha anul.lat tot allò que de característic conservàvem, tot allò que que constituïa la nostra força. I què ens ha donat, a canvi? El fals parlamentarisme. (...)
 El grup imperant, dominat al seu torn per les camarilles que han convertit el govern d' Espanya en llur propi feu, se sent satisfet amb regnar, encara que sigui solament sobre una pila de runes. Vol manar, i mana. 
Separat de la vida real i del moviment europeu; fent-se la il.lusió que constitueix una raça superior i nodrint-se del record del passat; conservant el baix poble en la misèria per l' obligació en què es troba de sostenir el luxe dels qui manegen, aquest grup, sempre imprevisor i lleuger, ha arribat a creure que aquest estat de coses ha de durar eternament. 
El seu deig de dominació està satisfet; la resta importa ben poc. (...) 
El sistema francès ha esta fins ara el nostre model, aquest és el que hem intentat de copiar. Madrid fa tot el que pot per semblar un petit París i, si no ha aconseguit d' assemblar-s'hi ni per les llums, ni per l' activitat en les ciències, les arts i la indústria, en canvi, l' imita perfectament en allò que es refereix a l' absorció i la dominació de les províncies per la capital."


(España, 51-55. Valentí Almirall, 1886 )



"Lo Catalanisme", l' obra cabdal de Valentí Almirall, data del 1886  i tot i que no era,ni molt menys, independentista, que pensaria ara i avui d' aquesta Espanya nostra que continua no entenen el fet diferencial dels seus pobles ? 
 I nosaltres que pensem llegint aquests escrits de Valentí Almirall de fa 126 anys ? 


 Que tot continua igual i


 Que  tot és vell i foradat.-































Els Jochs Florals del 1906 i Xavier Viura i Rius























Cu-cut nº207
del 10 Maig de 1906.





Xavier Viura i Rius

Barcelona, 1882 — Barcelona, 1947
Poeta i autor teatral. 


De formació autodidàctica, fou dependent de comerç. Fou redactor de Joventut i de Catalunya Artística i col·laborador d'altres nombroses publicacions. La seva poesia és sentimental i preciosista. Publicà Preludi (1904), Pasqua florida (1905) i Poesies d'amor (1910), i en teatre, Fra Garí (1906), Conte de tardor (1907), El rostre ideal (1910), etc.
En col·laboració amb Joaquim Pena traduí gairebé tot Wagner; fruit d'aquestes experiències és la seva obra Impressions wagnerianes (1908).









Jocs Florals de Barcelona:


Certàmens poètics anuals instituïts a Barcelona el 1859.


Pel març d'aquell any, Joan Cortada, Josep Lluís Pons i Gallarza, Víctor Balaguer, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors, Miquel Victorià Amer i Antoni de Bofarull sol·licitaren a l'ajuntament de Barcelona la restauració dels jocs florals o de la Gaia Ciència instituïts per Joan I el 1393. Aprovada la petició per l'ajuntament, aquest destinà un pressupost per a la compra dels tres joiells corresponents als tres premis ordinaris, i posà la festa sota la seva protecció.



Els mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona del 1917 dictant el veredicte; d'esquerra a dreta: J.Franquesa, J.Gudiol, Víctor Català (president), M.Rodríguez, M.Folch i Llorenç Riber -

Constituït així el Consistori dels Jocs Florals de Barcelona, segons els Estatuts per al bon règim... la seva finalitat era de revisar i de fer reconèixer una institució establerta pels antics reis de Catalunya-Aragó i de moure la joventut al conreu de la literatura i la llengua catalana. Abans hom havia intentat de ressuscitar la festa amb els mites inherents del trobador i de la llengua llemosina: l'Acadèmia de Bones Lletres —que semblava que era la institució que havia d'encarrilar la restauració— convocà dos concursos (1841, que guanyà Rubió i Ors amb el poema èpic Roudor de Llobregat, o sia los catalans en Grècia, i 1857); Rubió, al pròleg de Lo Gaiter del Llobregat, Víctor Balaguer (1851) i Antoni de Bofarull (1854), des de la premsa, havien demanat ja la seva restitució. Pel que fa a les particularitats de la celebració, sembla que la idea d'elegir una reina fou de Bofarull, la divisa Patria, Fides, Amor —que correspon als tres premis ordinaris— fou una pensada de Rubió, i Milà fou qui defensà més decididament l'ús exclusiu del català.

El primer diumenge de maig del 1859 se celebraren els primers Jocs Florals de Barcelona o de la Llengua Catalana a la Sala del Consell de Cent; en foren matenidors els set sotasignats de la sol·licitud, sota la presidència de Milà.


La flor natural:

En els Jocs Florals, flor d'or amb què es premia la millor composició de tema amorós. 

És un dels tres premis necessaris per a obtenir el mestratge en gai saber.















Fotografia de la Ilustració Catalana, 1906


























La flor natural del 1906  la va guanyar en Xavier Viura i Rius amb aquest poema:

Elegia: 


Els vells carrers de ma ciutat,
els vells carrers de Barcelona
tenen per mi un encant sobtat,
que quan hi passo m’acarona.

Els vells carrers en fosquetat,
quan ja l´hivern ens ha portat
ses llargues nits y sus curts dies,
sàbenme dù’l  recort aïmat
de mes passades melangies.

A la llum trista dels fanals,
ran de les cases empobrides,
plaume evocar’hi els ideals
de les jornades esvahides.

Atrafagats van els passants
cercant les vies espayoses ;
jo aimo mes bé’ls carrers humils
quan mes angoixes juvenils
tornen mes hores neguitoses

Els vells carrers de ma ciutat
tenen per mi més recordances,
tenen per mi un encant sobtat
que’m dona dolces anyorances.

Tenen per mi recorts d´infant
y un dols caliu l’ànima hi troba,
un dols caliu que may tindràn
els que han format la ciutat nova.

Els vells carrers de ma ciutat
un jorn com may l’iluminaren;
fou aquell jorn per mi preuat
en que mos ulls vos hi esguardaren.

Fou aquell jorn en que us hi viu
per  cop primer, madona mia;
en que hi passareu com somriu
de ma esperansa que floria.

Fou aquell jorn en que mon cor
sense conèixens vos aimava;
fou aquell temps d’argent y d’or,
en que mon aima us desitjava;

temps de delicia y de pensar;
temps de dolceses pressentides;
jo us el voldria consagrar
com un present  de flors marcides.

Fou aquell temps ubriagador
que ab   son recort encar m’ubriaga;
quan creya meva de l’amor
la flor que encara se m’amaga.

Els vells carrers de ma ciutat
vostre perfum me’ls convertia
en un jardi may somniat
hont mon ensomni hi refloria.

Els infantivols recorts meus,
els meus recorts de jovenesa
revolejaven gays y lleus
entorn de vostra gentilesa.

Pels vells carrers de ma ciutat
encar per l’ànima hi perdura
la dolsa y tendra magestat
de vostra angèlica figura.

Encar per l’ànima hi passeu
reverenciosa y recullida
y en la penombra us hi perdreu
com una  imatge benehida.

Xavier Viura (1906)


La Luna

Plaça Catalunya-Rambla Catalunya.




Xavier Viura va merèixer una referència de Josep Pla als Retrats de Passaport. El defineix com a poeta i nigromàntic, noctàmbul impenitent. Pla el descriu l'any 1918, Viura devia ser aleshores un home madur, de trenta-sis anys, doncs. Explica Pla com se'l troba a l'Ateneu, pàl·lid, envellit, fredolic, famolenc, encorbat. Sempre amb cara d'haver menjat poc o res, amb una aparença de flor d'estufa, de no prendre mai el sol ni l'aire lliure.



Pel que diu Pla, Viura era considerat encara aleshores poeta, però no escrivia res o, al menys, no se sabia què escrivia. Era, segons Pla, un poeta mut. Alfons Maseras, amic seu, el defensava, deia que treballava de nit. Passades les dues de la matinada, Viura baixava Rambla avall, fins al Pla de les Comèdies. 



Escriu Pla:

Qui era aquell home? Sempre em semblà un home del "subsòl" en el sentit que dóna a aquesta paraula Dostoievski. En l'obra de Dostoievski el "subsòl" és una imatge que simbolitza la vida en una o atra torre d'ivori, encastellada en un individualisme exasperat, en una forma de misantropia només intel·ligible per al qui la professa... 



Pla continua amb les seves valoracions del tarannà de Viura, raonant que per a ser un home d'aquest estil s'ha d'assolir un modus vivendi raonable, i explica que a la Rambla seia, si feia bo, en un cafè i que aviat l'envoltaven senyoretes que es dedicaven a la captació de les passions de l'amor, generalment corpulentes, de panorames corporals dilatats, gairebé totes llenguadocianes, provençals i marselleses, pintades, platejades de cabell, vestides escandalosament...



Com es pot comprovar, l'afecció de l'estrangeria amorosa mercenària per la Rambla ve de lluny, tot i que Pla afirma que hi havia també autòctones, algunes, de tendènciaespeculativa. Totes aquestes dames de la nit tenien un gran respecte pel nostre poeta, eren clientes seves, a l'inrevés del que es pugui pensar. Ell els tirava les cartes, els llegia les ratlles de la mà, els feia l'horòscop, era expert en una barreja de màgia, astrologia, nigromància. Sembla que sabia francès i per això encara eren més devotes de les seves sàvies aportacions. Algunes d'aquestes dades les havia explicat a Pla Francesc Pujols.



Després Viura pujava Rambla amunt i Pla explica que mai no va saber on anava.




 ( informació a cura de LA PANXA DEL BOU, moltes gràcies companya)


LA MEVA CAMBRA

Damunt de ma taula, guarnint mos vells llibres,
cada dia hi poso mon ramell de flors
perque’ m parli  de  las coses bellas
que cantan las plantas besadas pel sol.

Molt me plau la ma cambra embaumada
ab las fullas secas y ab las flors gentils;
ab las herbas mollas de la matinada
que portan com perlas gotas de rosada,
y que guardan las flayres més subtils.

Molt me plau la ma cambra embaumada
ab la flayra seca del sagrat llaurer
que guardant sa gelada florida,
treta com en arbre llur soca benehida,
ha passat una anyada entristida
en la finestreta d’ una pobra eixida
ó en el cimall místich d’ un vibrant cloquer.

                                     Xavier Viura (1901)





BARCAROLA

En la blavor del gran llach,
sota de las fullas verdas,
passejarém cada nit
á la llum de las estrellas.

Jo remaré ab feble má,
Vos guiaréu la barqueta,
puig guiadora com Vos
jo no’ n sé cap de tan bella.

Mentres la lluna d’ Amor
platejará nostras testas,
als cignes encisaréu
ab vostra cansó més tendra.

Al nostra entorn florirán
las més solemnials llegendas,
las  llegendas de la nit
cantadas en llunyas terras.

En els més sublims instants
en que cruixeixi  l’arbreda,
descubrirém el secret
de las boscurias secretas.

Subtíl perfúm de las flors
trascendirá en vostra vesta
cubrintvos d’ un nou incens,
proclamantvos nova reyna.

Un nocturn bes falaguer
fará humidas vostras trenas,
vostre esguart resplandirá
ab una resplandor célica.

Vostres llabis s’ obrirán
com una corola gerda,
y una inesperada llum
nimbará la vostra testa.

Quin plaher després per mí
l’ adorarvos com deesa !
Deesa dels somnis meus,
de las esperansas mevas !

L’ oferirme en vostre altar
com una coloma verge;
com un nou ramell de flors,
en ma dolsa jovenesa !....

Digna sou d’ aytal present,
digna sou d’ aytal oferta,
puig sou pura com un llir,
bona com pregaria angélica.

En la blavor del gran llach,
sota de las fullas verdas,
passejarém cada nit
á la llum de las estrellas.

       Xavier Viura (1901)

















L' autèntic humor català










L' autèntic humor català és així d' innocent, fàcil i infantil que amb un joc de paraules ho tenim tot arreglat ?  Estem a 23 de novembre de 1911.

Així ens va a la vida real, que tothom ens enganya.- Pijus.-