Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

divendres, 18 de novembre del 2011

STEVIE RAY VAUGHAN (1954-1990): Un guitarrista molt especial.-



Aquest guitarrista excepcional, malauradament mort el 1990, no el vaig coneixer fins fa poc, considerat a la seva época com el seté del ranquing mundial, per a mi, que n´ he escoltat uns quants, està molt més amunt d´això.
 La conjunció de la seva veu, el seu to, el seu esperit de bluesman i els rifs que extreu amb la seva stratocaster són  d`una excel.lència sublim. Et fa vibrar com pocs, la sonoritat de la seva veu quasi que m´agrada més  que el so de la seva guitarra, és un conjunt perfecte al servei de l´ànima del blues a la que pertany Stevie Ray Vaughan. Molt recomanable. Pijus.





Biografia:


Stephen "Stevie" Ray Vaughan 3 octubre de 1954 fins al 27 agost de 1990 i va ser un guitarrista i cantant que va fusionar els gèneres del blues i rock. Va desenvolupar un so i estil, basat en artistes com Albet King o Jimi Hendrix, furiós, cru i explosiu; que més endavant, va ser imitat per innumerables guitarristes qui el citen com a principal influència.

Stevie continua tocant de manera semi-amateur fins al 1960 on entra a l'escena del blues a Autisn, Texas. A l'estiu de 1970 forma la seva primera banda , els Blackbirds amb Stevie i Kim Davis a les guitarres,Christian de Plicque, veu,Roddy Colonna & John Huff a la percussió, Noel Deis als teclats i David Frame al baix.A finals de 1971 deixa la secundària i es trasllada a Austin amb la seva banda, establint la seva base en un club anomenat "Hills Country Club". Fins al 1977 va participar en bandes com The Nigthcrawlers, Paul, Ray & the Cobraments (amb la que va guanyar el premi a la banda de l'any al març de 1977) i Triple Threat Revue

Cap a setembre de 1977 Stevie forma la seva banda definitiva, Double-Trouble (més coneguda com Stevie Ray Vaughan & Double-Trouble), amb Tommy Shannon (baix) i Chris Layton (bateria). Es van moure dins l'estat de Texas fins al 19 d'agost de 1979, quan van tocar en el San Francisco Blues Festival.
11 de juliol de 1981. La banda es filmada tocant en un festival. L'any següent el manager d'Stevie li dóna una cinta a Mick Jagger i la banda fa una funció privada en una festa dels Rolling Stnes. Poc després d'això la banda va fer la presentació més important de la seva carrera quan toquen al Festival Internacional de Jazz de Montreux, Suïssa, essent la primera banda no programada per endavant a tocar en aquest recital. Van ser titllats de grillats però irònicament guanyar un premi Grammy per la versió del tema "Texas Food", vegeu vídeo

inicial, en aquest recital va donar lloc a un dels discos en viu més increïbles de SRV: "Live at Montreuax".

Stevie Ray progressivament va assolir la fama al voltant d'aquesta època, quan en 1982 contribueix amb un disc de David Bowie i el 1983 és "descobert" per John Hammond responsable de descobrir a Dylan, Billie Holiday o Springsteen entre d'altres.. després d'escoltar la gravació del recital de Montreaux i se li ofereix un contracte per gravacions en Epic Records. Finalment al 83 surt el seu primer àlbum, Texas Food després d'anys de treball. Les repercussions no es van fer esperar, i Ray Vaughan va ser elegit per la revista Guitar Player "Millor Nou Talent", "Millor Àlbum de Guitarra (Texas Flood)" i "Millor Guitarrista d'Electric Blues", guanyant 3 premis en un any.
En 1984 és llançat el seu segon àlbum: Couldn't stand th weather. Aquell mateix any, el 4 d'octubre, Stevie compleix 30 anys, i els celebra amb un gran recital al Carneghie Hall de New York amb els convidats Jimme Vaughan (2na guitarra, germà de Stevie),Angela Strehli (veus), Dr. John ,piano ( vere Musika'L, edicó anterior) i Geroge Rains (bateria). Stevie li diu al públic que és el millor aniversari de la seva vida. Més tard aquell mateix any, el 18 de novembre, Stevie guanya dues National Blues Award per "Best Entertainer" (la traducció més precisa seria "Millor Showman") i "Millor instrumentalista de blues". És la primera persona blanca a guanyar qualsevol d'aquests premis.


El 28 de septiembre Stevie Ray és ingressat per abús d'estupefaents de diferent indole a Alemanya. Se les arregla per fer dos concerts més de la gira, però els propers 13 són cancel lats. Aconsegueix mantenir sobri des del 13 d'octubre fins el seu últim dia. Stevie fa un enorme retorn a l'escena en la primavera de 1987 en l'espceial de TV per a Cinemaux deBB King junt a : Eric Clapton , Enrique Peña , Albert King , Phil Collins , Gladys Knight , Paul Butterfield ,Chaka Khan y Billy Ocean . Stevie apareix també en la pel lícula "Back to the Beach" tocant "Pipeline" amb Dick Dale.


Altres presentacions en viu importants de l'època van ser: la seva presentació a les festes inaugural de la presidència de George Bush el 23 de gener de 1989 i la seva presentació en elsMTV Unplugged tocant "Rude Mood", "Pride And Joy" i "testify" en guitarra acustica de 12 cordes. El 1990 es llança el seu disc "Family Style", que grava juntament amb el seu germà.


L'accident





El 27 d'agost de 1990, un poc abans de la 1:00 AM, un helicòpter que duia a Stevie a Chicago s'estavella segons després del seu enlairament. Les 5 persones que anaven a bord moren. Una investigació posterior declara que es va deure a un error del piloto. Aquest accident va ser similar al que van tenir Valens , Randy Rhoads o Cliff Burton entre d'altres.



DISCOGRAFIA:


Texas Flood (1983) Could't Stand The Weather (1984) Soul To Soul (1985)Live at Carnegie Hall -1984 Stevie Ray Vaughan Live Alive - en viu de 1985 a 1986 (1986) April through October 1979 Live In Japan - 1985 The Vaughan Brothers Family Style (1990) Stevie Vaughan In The Beginning - en viu,Austin, Texas, 1980 (1992) In Step (1989) The Sky Is Crying (1991)Stevie Ray Vaughan Live at The El Mocambo - en viu a Toronto, Canadá 1983 (1991)


A Tribute To Stevie Ray Vaughan (1996) 1. Pride And Joy - Bonnie Raitt 2. Texas Flood - Jimmie Vaughan 3. Telephone Song - B.B. King 4. Long Way From Home - Buddy Guy 5. Ain't Gone'N Give Up On Your Love - Eric Clapton 6. Love Struck Baby - Robert Cray 7. Cold Shot - Dr. John 8. Six String Down - Vários artistas 9. Tick Tock - Vários artistas10. SRV Shuffle - Varis artistes

Stevie Ray vaughan The Real Deal: Greatest Hits 2 (1999) Albert King with Stevie Ray Vaughan In Session - en viu 1983 (1999) Stevie Ray Vaughan Greatest Hits (1995) Stevie Ray Vaughan Blues at Sunrise (2000) Stevie Ray Vaughan Live at Montreux 1982Martin Scorsese Presents The Blues: Stevie Ray Vaughan (2003) & 1985 (2001) disc 1 Stevie Ray Vaughan Live at Montreux 1982 & 1985 (2001) disc 2 Martin Scorsese Presents The Blues: Stevie Ray Vaughan (2003)  


 ( biografia currada  per el Musik´L  que tinc el plaer de tenir entre els meus blocs preferits) 
Pijus.-












































                                                               

dilluns, 1 d’agost del 2011

PERE MATALONGA I MONTOTO (Barcelona 1907-Mèxic 1947)








































Qui més, qui menys, de la meva generació, ha tingut un parent o conegut que durant la guerra civil espanyola va haver d´exiliarse lluny de casa, en el meu cas a  Mèxic, per fugir d´un país desfet,  cap a un  futur incert i deixant-ho tot enrera. 


Heus aquí  la meva petita contribució per conservar la memória   del meu familiar i com a homenatge a tots  aquells homes i dones que van viure  l´èxode del febrer del 1939.- Pijus.-




Fotografia dels redactors de La Rambla

Contingut: D'esquerra a dreta: Pere Calders; Gibernau?; Pere Matalonga i Montoto; Lluís Aymamí i Baudina; ? Gual; Avel·í Artís Gener i Lluís Bota i Villa
Lloc: Mèxic D. F.
Data: 1939
Descripció física: Fotografia en paper mat blanc i negre amb el marc en color gris









En Pere Matalonga i Montoto fou col·laborador d´ "En Patufet" i redactor de "La Rambla" (1936-38), de Barcelona. Afeccionat a la literatura castellana, féu una breu estada a Madrid i intentà introduir-se en els medis literaris de la ciutat. Membre del PSUC, Lluità al front republicà, i s'exilià, el 1939, a França, on estigué internat en un camp de concentració. El mateix any es traslladà a Mèxic. En aquest país dirigí "Nova Era", òrgan del Partit Socialista Català, i "Confidencias". Influït per Josep Carner —de qui fou fidel seguidor—, fundà amb ell, el 1941, el "Full Català ". Guanyà la flor natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Mèxic el 1942. La seva escassa obra fou recollida a Poesies (1963), musicades pel compositor gironí Narcís Costa i Horts. ( enciclopèdia catalana).-



A part del que diu l´ enciclopèdia catalana, Albert Manent a "La Literatura Catalana a l´exili " Curial 24, 1976 ens descriu en Pere Matalonga a la pàg. 106 :

".... fou un escriptor tímid, bohemi, d´una obra brevissima i dispersa, en part reunida per uns amics a Poesies ( Mèxic, B. Costa-Amic, 1963 ) : onze poemes, vuit dels quals musicats pel mestre Narcís Costa i Horts. Sensible, melangiós, tenia el domini del clarobscur i un to senyorivol, heretat de Carner. "


És, aquesta breu obra, que per aquelles coses del destí, un exemplar, el nº 557 ( de 1000 que es publicaren), ha anat a raure a les meves mans i ara publico integrament en el meu bloc. Que jo sápiga no hi ha res enlloc i potser ni a la Biblioteca de Catalunya.









En el prefaci, en Costa-Horts, el seu gran amic, ja ens diu on va nèixer i les seves particulars circunstàncies: 


" Nasqué a Barcelona l´any 1907. Quedà orfe de pare i mare als dos anys. La seva tendra i delicada sensibilitat d´infant pogué desenvolupar-se al redós d´unes ties carnals que li proporcionaren, corporalment i espiritual, tot el que calia". 


Segurament aquestes tietes eren de Calella i per aixó figura en tots els manuals com a  nat en aquesta bella vila del Maresme on passà la seva infantesa.-




En el nº 13 de " Joventut Catalana " del 29-1-1925  surt aquest petit poema de Pere Matalonga i Montoto que publico en el meu bloc per primera vegada.

























Després dels onze poemes de Pere Matalonga, el seu gran amic, Costa- Horts, en musicà vuit:










Narcís Costa i Horts (Girona15 de setembre de 1907 - 31 d'octubre de 1990)




Rebé les primeres lliçons musicals del seu pare Joan Costa, músic de cobla. A Girona va estudiar teoria, harmonia i contrapunt amb Josep Baró i Güell i piano amb Josep Cantó i Prats. Des de ben jove va tocar el tible en diverses cobles, sempre al costat del seu pare.
Entre els 18 i els 23 anys va compondre les seves primeres sardanes per les què, curiosament, encara se'l coneix actualment. Entre elles Quan l'amor neixEl despertar dels ocells i La cançó del País Baix (País Baix en aquest cas volia dir Baix Empordà).
El 1932 va ingressar com a clarinetista a l'Orquestra Simfònica de Girona, que s'acabava de crear. Al mateix temps estudiava a Barcelona composició i instrumentació amb Ricard Lamote de Grignon. A partir d'aquesta experiència, Costa es llançà a la composició d'obres simfòniques. Pel maig de 1936 va estrenar a Girona el Quartet en fa menor, la seva primera obra simfònica. I més endavant la sardana simfònica La non non dels camps dirigida per Ricard Lamote. Amb motiu de l'èxit aconseguit, el Govern li concedí una beca per perfeccionar els seus estudis a París, estudis que no va poder dur a terme a causa de l'esclat de la Guerra Civil.
Guanyà per oposició el títol de Mestre de Pedagogia Musical, que atorgava el Govern de la Generalitat. L'any 1936, quan fou creada l'Orquestra d'Espectacles Públics de Girona, va ser-ne el mestre director.
Amb la guerra, l'any 1939 finalment es va exiliar a Mèxic on passà més de 40 anys i hi realitzà una tasca musical catalana admirable. Va dirigir el grup coral de l'Orfeó Català de Mèxic des del 1940 fins al 1952. El 1943 estrenà el poema coral Blanc hivern i un any després la primera simfonia, el tercer temps de la qual porta el nom de Sardana. El 1948 estrena la seva segona simfonia.
En els Jocs Florals de la Llengua Catalana de 1957 guanyà el premi Pau Casals amb les seves Cinc danses breus per a orquestra de corda. El 1960 Pau Casals l'elegeix a l'hora de preparar l'oratori El Pessebre, obra que va estrenar a Acapulco amb l'assistència d'oients de tot el món. Aquell mateix any, estrena la suite simfònica Historieta, la qual inclou una sardana Simfònica.
El 1961 guanya el premi "Antoni Nicolau" per la seva obra Abril. El 1966 Cicle de Lieders és mereixedora del premi "Joan Gols" i el 1974 la RTVE de Barcelona també li va concedir el primer premi per la sardana Gerunda per a cor i cobla.
Retornà a Catalunya el 1972 i residí a Girona. Durant la seva estada a Mèxic es feia dir Costa-Horts.
Com a compositor va crear una gran obra de música simfònica i prop de 30 sardanes; com a intèrpret era un excel·lent violinista i també clarinetista, i un remarcable instrumentista del tible. ( Viquipedia)






































Ens diu Manent, parlant de tots aquets valents emigrats a la força:


"El noble orgull i la pruïja de no perdre la identitat com a poble va mantenir la continuïtat en l´ús de la llengua i de la cultura escrita i evità un trencament o una nova decadència. Mentre els catalans de la pàtria sofrien el flagell de l´ocupació i eren condemnats al silenci com a col.lectivitat, els de l´exili restaven com els ùnics dipositaris d´un tresor i d´una doble senyera: el testimoni públic de la llengua i d´una literatura que n´era expressió."   ( L´Avenç, 6, oct,1977, pàg 23-24)


En el llibre d´Albert Manent, abans referit de Curial i en la pàg. 34 , en Pere Matalonga es plany  a la revista Catalunya ( Catalunya pel món nº 118, Buenos Aires 1940, ps. 8-9 ) :


                     " Hem arrossegat fins a l´exili el llast de les nostres divergències polítiques."


En Joan Gilabert, un dels seus bons amics ens diu de  Pere Matalonga: 


                   "Matalonga no fou mai un home essencialment polític. Era escriptor i un poeta excel.lent. No entenia ni volia compendre les maniobres i picabaralles de la política diària ; però era sempre un entusiasta partidari de debatre els grans problemes humans, a favor dels desvalguts, que té plantejats la societat dels nostres dies. "



































































































Ens diu, Costa- Horts, en el prefaci :


" La mort ens el prengué sobtadament, quan solament comptava 39 anys, un trist dia de juliol de l ´any 1947. Fou un dia de dol al cor per a tots els  seus amics, i un dia massa dolorós per a les lletres catalanes. El poeta Josep Carner li dedicà aquests versos:


             CONVIT
                                                                  
                                  En la mort de Pere Matalonga




Amic lassat, tu que has caigut en terra
                      i jeus en terra, llit final ;
pi trasplantat en endemà de guerra,
                      al lloc que deixares, lleial ;
resta l´amor, del teu besar fruitada,
                    les rimes fresques a mig dir;
i de ta nova solitud l´airada,
                    passa la mar, m´encercla a mi.


Si els nostres senys no finen ni es refreden,
                    oh amarg i dolç i bell parlat,
si, boires en la nit, només ens veden
                     tota esperança i tot esclat,


vina en un floc de la vapor més blana,
                  vina i seuràs en un pedrís
ran de la meva porta, poc llunyana
                  d´un terminal esborradís.




                                                        
                                                Adéu, amic, company, llàstima no haver-nos conegut en persona,encara que si coneixeré la teva obra i les grans amistats que et vas guanyar.- Pijus