Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dimarts, 19 de juliol de 2016

La tornada del Rei Carmí





































" In the Court of the Crimson King" (1969)

King Crimson és un grup musical britànic fundat el 1968 pel guitarrista Robert Fripp i el bateria Michael Giles. És un dels precursors més importants del moviment rock progressiu. El nom King Crimson (que literalment significa "rei de color carmí") fou idea del lletrista Peter Sinfield com a sinònim de Belcebú, príncep dels dimonis. Segons Robert Fripp, Belcebú és un anglicisme de la frase àrab B'il Sabab, la qual significa "home que ambiciona".
Robert Fripp ha estat l'únic factor comú de totes les diverses formacions que ha tingut la banda. Tanmateix Fripp no es considera el líder: segons ell, King Crimson és "una manera de fer coses", una metodologia de treball.












Altres membres i no menors, encara que la personalitat de Fripp eclipsara,  són: 
Greg Lake
Ian McDonald
Michael Giles
Boz Burrell
John Wetton
Bill Bruford
Gordon Haskell
Trey Gunn
Andy McCulloch
Ian Wallace
Jamie Muir
Peter Sinfield
Richard Palmer-James
Mel Collins
David Cross











L'any 1973 van fer un concert a Granollers  que va marcar un moment important en el moviment contracultural a Catalunya i Espanya, en el sentit que, en paraules de Pepe Ribas, "va ser un detonant, perquè allà ens vam ajuntar de sobte 4 o 5 mil persones de procedències molt diferents i estàvem allà junts. Va ser el primer concert estrany, de cert nivell, en territori nacional". Gràcies a l'èxit de la convocatòria, el grup va acabar fent dos concerts en dies consecutius.   la web sense nom   




" In the wake of Poseidon" (1970)











"La idea que jo tenía de King Crimson era que un pot ser un músic de rock i seguir mantenint un nivell d' inteligència." (Robert Fripp)




"Lizard" (1970)


" El propòsit principal de King Crimson és organitzar 
l'anarquia, utilitzar el poder
latent del caos i permetre que les diferents influències puguin interpretarse i trobar el seu propi equilibri." 
(Robert Fripp,1969)













































"Islands" (1971)

" La frustració creativa era la raó principal de la desesperada energia del grup." (Robert Fripp)












"Ladies of the Road" (1971





















"Cosmic Muir" (1972)




"Earthbound" (1972)






" Larks' Tongues in Aspic" (1973)




















" La creativitat està motivada sempre per el dolor interior" deia Fripp, defensant la seva proposta de les unitats creatives de petit format, intel.ligents, independents i de gran mobillitat. Ell sempre fou així, un visionari fora de la llei. Un supervivent.



















"Red" (1974)
" El 1974 vaig deixar King Crimson per varies raons. A nivell professional fou, sobretot,el resultat decreixent d'un contacte real entre el públic i els músics. Em va semblar que eren tres les causes: primer els creixents aforaments en els concerts de rock, segon, l'acceptació general de la música rock com un esport per  l' espectador i tercer la relació vampírica entre audiència i els músics." (Robert Fripp, 1980)




Al igual que Robert Fripp i sense saber-ho, vaig deixar de seguir King Crimson per dedicar-me vampíricament a d'altres grans músics del seu gènere. És per això que la seva discografia acaba aquí en aquesta entrada. No conec res de la seva obra posterior, però puc certificar que per mi ,obres mestres són: " In the Court of the Crimson King", " Islands" i "Red".

 La seva música turmentada, violenta de vegades, inclasificable i excepcional es torna , quan ja sembla que no hi ha esperança, poètica, armoniosa i fins i tot romàntica

Val a dir també que la cura que hi posen en preservar el copyrigth és extrema. No hi han cançons d' ells  al spotify, les que hi han a you tube solen ser versions més o menys reeixides.  Segurament en Fripp hi té alguna cosa a veure. Un escandol per un pirata de la informació com jo. En fi aquí teniu el que he trobat. 












"Fallen Angel" una peça clau de King Crimson.-



El 1982 van passar per l’estadi Narcís Sala, de Sant Andreu, amb Roxy Music i com veieu vaig poder anar-hi. Molt fort per digerir-ho tot de cop.- 

La meva perla cultivada de King Crimson és aquest fantàstic preludi, la cinquena de "Islands". La cançó de les gavines.-





dissabte, 16 de juliol de 2016

FRANÇOIS TRUFFAUT (1932-1984): Tan lluny i tan a prop





François Roland Truffaut (París, 6 de febrer de 1932 - Neuilly-sur-Seine, 21 d'octubre de 1984), fou un crític de cinema,director i actor francès.


 Va ser un dels iniciadors del moviment anomenat la Nouvelle vague (Nova onada) un moviment cinematogràfic aparegut a França al final dels anys 1950.-





Reconegut al registre civil com fill de Roland Truffaut, arquitecte i decorador, no coneixerà el seu veritable pare fins molt més tard. La seva mare era Jeanine de Montferrand, secretària al diari L'Illustration. François Truffaut estudia a l'escola de la rue Clauzel i al liceu Rollin, encara que mai va ser un alumne exemplar.




A partir de 1939, el jove François Truffaut, lector apassionat, també es passa la vida al cinema, de vegades durant les hores en les quals hauria d'estar a classe. 

Des de 1946, una vegada deixa els seus estudis, sobreviu amb petits treballs, funda un cineclub 1947, i alguns furts fan que sigui enviat a un correccional. Gràcies al crític de cinema André Bazin, comença a treballar en Travail et Culture.


video

"Els quatre-cents cops" del 1959 és una pel.lícula força basada en la seva infantesa.-

video

"La pell dolça" del 1964.-



"Fharenheit 451" del 1966 basada en la novel.la del mateix nom  del 1953  de Ray Bradbury.-

video
"El petit salvatge" del 1969.- Crec    que va ser la primera pel.lícula que  vaig veure de Truffaut en alguna  filmoteca de BCN.-

video

"La sirena del Mississippi" del 1969, amb una escèna meravellosa entre Jean-Paul Belmondo i Catherine Deneuve.

video

"Una noia maca com jo " del 1972.-


El bon cinema francès, al igual que el bon cinema italià, o el portuguès dels 50'S, 60'S i 70'S   va patir, per culpa de la censura franquista, l'oblit del públic de casa nostra i només a finals dels setanta i principis dels vuitanta, desprès de la mort del dictador, en les anomenades sales d' Art i Assaig, vam poder començar a veure algunes d' aquestes pel.lícules.
 Les de Louis de Funès i d' Adriano Celentano no tenien problemes de censura, ni tampoc les de la factoria de Hollywood.
 És per això que dic: tan lluny i tan a prop l' obra de Truffaut.
Dedicat a un bon company de viatge que un dia d' aquets ens donarà grans fruits en el cinema. 













Un imatge de Llillian Gish en la portada de la revista PHOTOPLAY del desembre del 1921.-
Lillian i Dorothy Gish en els feliços anys vint, a les que François Truffaut dedica la seva pel.lícula "La nit americana" del 1973 ( a sota) i amb la que guanyà un Oscar a la millor pel.lícula extrangera.

video

"La nit americana" del 1973.-


video

"La pell dura" del 1976.-

video

"L' amor que se'n va" del 1979

video

"Alphaville" de Jean-Luc Godard (1965)

Entre els components de la "Nouvelle vague" destaquen François Truffaut, Jean-Luc Godard, Claude Chabrol, Jacques Rivette o Éric Rohmer, havien fet de guionistes abans. Com a precursor, sobresurt la figura de Jean-Pierre Melville. Era un grup heterogeni que tenia en comú el poc pressupost que necessitaven per rodar, la llibertat creativa, l'espontaneïtat, la gran cultura cinematogràfica de cadascun dels membres i, sobretot, les ganes d'experimentar amb la càmera.