Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dimecres, 30 de setembre del 2009

UNGARETTI, MONTALE, QUASIMODO I EL GRAN GIOVANNI PAPINI



GIUSEPPE UNGARETTI
(1888-1970)(Alexandria, 8.2.1888 – Milà, 1.6.1970)


«El 1912 va marxar a París i es va matricular a la Sorbonne. A París va conèixer els ambients avantguardistes, sobretot Apollinaire, que el va influir notablement. Quan esclata la Primera Guerra Mundial, marxa a Itàlia i lluita, com a voluntari.
»Al pròleg de l’edició de 1931 de L’Allegria, Ungaretti hi diu: “L’autor no té altra ambició, i creu que tampoc els grans poetes no en tenien d’altra, sinó la de deixar una bella autobiografia.”
»De la manca de prejudicis culturals, del contacte amb les avantguardes, de l’alegria del descobriment de la llengua viva, de les tensions diàries de la guerra al front, salta la guspira immediata de la poesia d’Ungaretti. La revolta cardarelliana és portada a l’extrem i ens trobem, de cop, als antípodes de l’estètica d’annunziana: ha arribat la modernitat.» (Mag Poesia)







SILENCI(Mariano, 27 de juny de 1916)
Conec una ciutat
que s´omple de sol cada dia
i en aquell moment tot és rapid


Un vespre en vaig marxar
Al cor hi durava el llimar
de les cigales


Des del vaixell
pintat de color blanc
he vist
la meva ciutat perdre´s
deixant
un poc
d´abraçada de llums en l´aire tèrbol
sospesos.


 AQUEST VESPRE
(Versa, 22 de maig de 1916)

Balustrada de brisa
on recolzar aquest vespre
la meva malenconia.



UNIVERS
(Devetachi, 24 d´agost de 1916)

Del mar
me n´he fet
un taüt
de frescor


ON LA LLUM

Com onejant alosa
en l’oratjol feliç damunt les prades tendres,
lleugera et saben els meus braços. Vine.
Oblidarem la terra,
i el mal i el cel,
i la meva sang ràpida en la guerra
recordant passos d’ombres
entre rojors de noves matinades.
On ja no mogui la claror la fulla,
somnis i afanys portats a l’altra riba,
on s’ha posat el vespre,
vine, que et portaré
a les muntanyes d’or.
L’hora constant, de l’edat lliures,
en son esvaït nimbe
serà el nostre llençol.
(Trad. Tomàs Garcés)
















EUGENIO MONTALE (1896-1981)
(Gènova, 12.10.1896 – Milà, 12.9.1981)

«Tot allò que a Ungaretti és espontaneïtat (parlo només d’aparences), a Montale és recargolament. Tot allò que a Ungaretti és positiu, a Montale és un argument de negació. Mentre Ungaretti s’il.luminava d’immens (“m’illumino d’immenso”, diu un dels seus poemes més famosos), Montale s’escarrassava per descriure “il male di vivere” [...] El punt de partida de la seva lírica és decididament contra el sublim.
»De fet, prové del quotidià del “crepuscolarismo” i en transforma el to i els pretextos, però no pas, en el fons, la postura vital i ideològica. El seu conservadorisme escèptic, el fet de moure la seva poesia sempre en l’àmbit del privat...» (Mag Poesia)


PORTA’M EL GIRA-SOL

Porta’m el gira-sol.Vull trasplantar-lo
en el meu clos recremat del salobre,
i mostrar tot el dia als blaus miralls de l’aire
l’angoixa groga del seu rostre.
Les coses fosques de claror sedegen,
i s’esgoten els cossos en fluència
de tintes, i les tintes en música. Esvair-se
és, doncs, el goig suprem.
Porta’m, oh tu, la planta que acompanya
al lloc on brollen àuries transparències,
la planta que evapora com un perfum la vida;
porta’m el gira-sol enfolleït de llum!

(Trad. Tomàs Garcés)























BASSA

Passà sobre el trèmul vidre
un riure de belladona florida,
entre les branques s'afanyaven núvols,
del fons tornava a eixir-ne
la visió flocosa i destenyida.
Un de nosaltres va tirar-hi un còdol
que va trencar la tensió brillant:
les toves aparences s'enrunaren.
Però mira, hi ha quelcom més que frisa
a flor d'aquesta pell tornada llisa:
d'irrompre no té força,
vol viure i no sap com;
t'ho mires i s'atura, pujava dret i es torça:
ha nascut i s'ha mort, i no ha tingut cap nom.






CIGOLA LA CARRUCOLA DEL POZZO


Grinyola la corriola del pou,
l'aigua puja a la llum i s'hi fon.
Trema un record en el curull poal,
en el cercle pur una imatge riu.

Acosto el rostre a evanescents llavis:
es deforma el passat, es fa vell,
pertany a un altre...... Ah, que ja xerrica
la roda, et retorna al negre fons,
visió, una distància ens separa.



FELICITÁ RAGGIUNTA ,SI CAMMINA


Felicitat aconseguida, hom camina
per tu sobre el fil d'una espasa.
Ets entrellum que vacil·la als ulls,
gel tibant que es clevilla, al peu;
i doncs no et toqui qui més t'estima.
Si arribes a les ànimes envaïdes
de tristesa i les il·lumines, el teu matí
és dolç i torbador com els nius dels cimacis.
Però res no paga el plany del xiquet
el baló del qual fuig entre les cases.

(Trad. Joan Navarro i Octavi Monsonís)






SALVATORE QUASIMODO (1901-1968)



















(Modica / Ragusa, 1901- Nàpols, 1968) «Amb Quasimodo comença l’anomenat “ermetismo”, moviment que resol en una retòrica eclèctica les contrastants propostes, temàtiques i estilístiques, dels grans mestres de la nova lírica italiana. La poètica de Quasimodo es fonamenta en la dialèctica vida/mort [...] La Segona Guerra Mundial va decantar els seus pretextos cap a un compromís civil: la seva poesia es torna més humana i emotiva.»

«Vaig nèixer a Siracusa el 20 d’agost de 1901. El meu pare era ferroviari. [...] La meva àvia era una grega autèntica de Patras. Vaig aprendre a llegir i a escriure molt aviat: i em vaig apropar als poetes. No els entenia encara; però me’n queda d’ells una imatge inesborrable.» (Mag Poesia)


MARINA FRESCA

La meva vida d’home a tu la comparo,
marina fresca que duus còdols i llum
i a cada onada oblides,
aquella a qui donà el seu so
en altre temps el moviment de l’aire.


Si em desvetlles, t’escolto,
i tot repòs és cel on m’he de perdre,
serenor d’arbres en la claror de nit.




MIRALL

Ara mateix al tronc
floreixen les gemmes:
un verd més nou que l’herba
al cor li és repòs:
ja semblava ben mort el tronc,
vinclat al penyalar.

I tot se’m fa miracle:
i sóc aquella aigua de núvol,
que avui emmiralla en les fossese
l seu bocí de cel més blau,
aquell verd que rebenta l’escorça
que tanmateix anit no hi era.


TARDOR

Tardor tranquil.la, jo em posseeixo
i m´inclino a les teves aigües per beure´m el cel,
fuga suau d´arbres i abismes.

Una aspra pena en la naixença
em troba unit a tu;
i en tu em doblego i em guareixo:

trista cosa caiguda
que la terra recull.



SE SENT ENCARA EL MAR

Des nits i nits ençà se sent encara el mar,
lleu, amunt i avall, a frec de l’arena llisa.
Eco d’una veu tancada en la mentque sorgeix del temps;
i també aquest plany assidu de gavines;potser
d’ocells de les torres, que l’abril
empeny envers la plana. Ja
em feies costat tu amb aquella veu,
i jo voldria que a tu també vingués,
ara, de mi un eco de memòria,
com aquell murmuri fosc de mar.

(trad. tots per Susanna Rafart i Eduard Escofet)





GIOVANNI PAPINI(FLORÈNCIA 1881 - 1956)
VIIIª Poesia

Quadern blanc encara, principi del dia
verge contalla, primera fulla,
que no es parli del retorn.
D'un cim anem a un altre cim.

Clara de fulles tendra verdor
odor tèbia del cant per les vies,
recompenses a la meva grandesa
coronada de gelosies.

Mai com en aquesta nova matinada
amb cor novell martella el meu pas
el carrer que el meu cos ja retroba
entre les parets gravades de pedra.

Març empeny d'esma: me giro
al meu entorn, com si fos senyor del desert;
en el buit silenci m'escolto
parlar convençut, amb franquesa.

A la fi, isolat i per sempre,
content i lleuger, la cigarreta en els llavis,
fora de ço que és ver i ordinari
me'n vaig a on res de mi cura.

Fito cada cosa que esguardo,
les parets i les ombres, i la claror dels llums,
sol respiro i abraço
sense temença de que el sol me recremi.

De mi mateix sóc l'amat i l'amant,
el llavi contra el llavi s'estreny,
una mà contra l'altra, febrosa,
tot jo sóc per mi sol posseït.

No som pas parella: neixia
l'un de l'altre, del meu propi amor,
jo sóc el qui res no recerca,
satisfet gairebé de ma fúria.

Perdut en un esplai de la fantasia
no hi han horitzons a la meva mirada,
damunt de la terra, que és meva,
i tota ella en el meu front refermada.

L'aire del cel a la cara m'arriba
ardent de la voluntat que es rebel·la,
donem a la mueca, en desfer-se,
un darrer aire com de majestat.

En finir, però, la diada
i en trobar, fred i las, el buit de la via,
en la mig'ombra del retorn, tota pàl·lida
sóc el trist malanant que ningú mai no mira.

(Trad. d'Alexandre Plana)



























Encara que Giovanni Papini és primer que tot un gran escriptor de novel.les, amb obres mestres , per a mi, com "Gog", "Un home acabat", " Paraules i Sang " etc. 


Deixo aquí una breu mostra de la seva poesia, menys coneguda, però no per això menys vàlida. (Pijus)



Vicente Cervera Salinas, Giovanni Papini. El Prisionero De Si Mismo, Editum - Ediciones de la Universidad de Murcia, 2008

"Papini, florentino de origen humilde, se empeñó en ser escritor y desde la infancia se encerró entre libros y se hizo pasar por adulto en las bibliotecas de la ciudad para leer y leer. (...) El estudio de Papini, este autor polígrafo y polémico que ha suscitado algunas de las antipatías y suspicacias más controvertidas en la historia de la crítica literaria, presenta aún hoy una dificultad añadida a la interpretación de las propias obras, y es la aceptación de la figura del escritor, que se ha definido l'uomo impossibile. Sus cambios de tendencia estética y filosófica, que han oscilado de un fundamentalismo a otro (desde el pragmatismo, al futurismo o el fascismo), la personalidad vocinglera y enfática, la mala educación y el cinismo de Papini han construido una especie de muro que ha recluido a Papini en una prisión todavía hoy circunscrita a su extraordinario yo. Este libro es un intento de rescatar al escritor de su propia cárcel, desde una perspectiva que con el pasar de los años puede por fin evitar el juicio del poeta por sus errores políticos o sus fracasos personales."