EL MEU DYLAN

"Blonde on Blonde" (1966)

Aquesta entrada està escrita per donar a conèixer el meu Dylan no el de cap altre, el que jo vaig experimentar, a mitjans dels setanta, o si voleu, el Dylan que jo vaig disfrutar.

La discografia de Dylan és molt ample i encara que jo, com la majoria, hem escoltat infinitat de temes seus, els discos de vinil que us poso, corresponen al meu Dylan, el  que jo escoltava amb més 
vehemència quan era jove.

Tampoc l'ordre en el que us els poso no corresponen exactament amb l' ordre en que jo els vaig anar escoltant, però si que la influència que van suposar per mi, interiorment, en el meu imaginari particular i de cara al meu futur, va ser realment espectacular.-

Hi van haver d'altres després, com és llógic, però la petja de Dylan ens va marcar de manera especial a tots.-

És evident que he aprofitat el Premi Nobel per donar-li el meu de particular i us he de dir, que, per mi, s'ho mereix en escreix.

Que és un poeta de la cançó,?  evident, que la seva obra és universal i ja pertany a tots?, evident,
que hi han molts més poetes de la cançó com ell?, evident també. 
Està bé que sigui ell el primer. Tot l' imaginàri col.lectiu que ell despren, s'ha universalitzat  arreu. 

El mateix bloc, en el que jo escric n'és un exemple.-

El fet de que digui, el meu Dylan i no Bob Dylan, ja presuposa el grau d'intimitat de la seva obra amb mi. 


Les visions que de Dylan poden tenir altres persones  són inmenses, és per això que és tan gran aquest personatge. També ha ajudat la maquinària discografica americana, però sobretot, els seus ideals, sensibilitat i el seu tarannà apocadet però rebel d' antiheroi.-

Les lletres  de Bob Dylan estan impregnades  de la cultura beat que els anys 50'S  omplia l' America de McCarthy. La música que crea per els seus poemes beu sobretot de la música popular del seu país i del blues.-

Els anys posteriors a la segona guerra mundial no només van portar la bomba atòmica, la guerra freda i la repartició del planeta en dos blocs. També van portar una nova sensibilitat, una altra forma de fer front als esdeveniments i instal.lar-se al món. Un altre estil d'escriure.

En els tardans '50 i principis dels trapelles '60, un tipus de personatges joves (els hipsters) van començar a posar en dubte la gran promesa "americana" en els EUA.

 L'eficiència i productivitat de la nova superpotència no donava cabuda a aquests subjectes que no se sentien còmplices de la nova maquinària, que pel mateix els deixava fora del sistema.

La Beat Generation i els seus Messies

Charles Bukowsky (1920-1994)

"l´edat no és un crim
però la vergonya
d´una vida
expressament
malbaratada
enmig de tantes
vides
expressament
malbaratades,
si ho és."

Allen Ginsberg (1926-1997)















Udols : (un fragment)

"Vaig veure les millors ments de la meva generació

destruïdes per la bogeria, famolenques histèriques i nues,
arrossegant-se pels carrers dels negres a l'alba
a la recerca d'una colèrica burxada, hipsters amb caps d'àngel
cremant per l'antiga connexió celestial
amb l’estavella’t dinamo de la maquinària nocturna,
que pobres i esparracats, ullerosos i drogats
passaren la nit fumant en la foscor sobrenatural
d'apartaments d'aigua freda, surant sobre els cims de les ciutats
contemplant jazz, que van despullar els seus cervells davant un cel baix,"

Lawrence Ferlinghetti (1919) és viu, en té 97 anys.-

Jack Kerouac (1922-1969), amb el seu gat, i abaix el seu inseparable amic Neal Cassady, dues icones de la Beat Generation.

"Prosseguirem la marxa; jo em sentia immensament complagut amb aquella mena d´aspecte immortal que tenia el sender al començament de la tarda, amb els vessants herbosos d´un costat que semblaven plens de pols d´or, amb els insectes que saltaven sobre les roques i amb el vent que sospirava una dansa tremolosa entre les pedres calentes. Ara i adés el sender s´endinsava per algun indret fresc i ombrejat, atapeït de grans arbres alts entre els quals la llum es feia més profunda. El llac de baix no tardà a convertir-se en un llac de joguina, per bé que els seus forats negres encara eren perfectament visibles. Tot això era agradable, com ho eren també les gegantines ombres de núvols que es reflectien a les aigües i el tràgic caminoi que serpentejava a la llunyania i per on el pobre Morley pujava cap a nosaltres."

Els pòtols místics de Jack Kerouac, traduït per Manuel de Pedrolo (fragment del cap. 9)

Neal Cassady (1926-1968)

Gregory Corso (1930-2001)

William Burroughs (1914-1997)

WALT WHITMAN (1819-1892)

Referent indiscutible dels messies de la Beat Generation.-

M´explico millor amb els nens i els rodamons
que entre les aules i les escoles tancades.
Aquell mecànic jove està a prop del meu cor
i em coneix bé.
El llenyataire que porta amb ell la destral i el cantiret
em porta també tot el dia amb ell,
el pagerol que llaura la terra s´alegra amb el so de la meva veu
i les meves paraules naveguen amb els que naveguen:
amb els pescadors
i amb els mariners.

(poema 47 de Canto a mi mateix de Whitman)

Pete Seeger i el seu Lp
"Young vs. Old, 1969  un altre referència a l'edat. Com anys després en el "Forever young" de Bob Dylan.-

En forma de conte, Pete Seeger ens simbolitza una Amèrica vella que dona pas a una Amèrica  molt més jove, on el mestissatge és fonamental per el seu futur.

Les cançons populars dels 50'S , de cantautors com Pete Seeger,Woody Guthrie,Cisco Houston, Sonny Terry,Josh White etc, influiren moltíssim en la música de Bob Dylan.-































Aquesta versió de "Cindy" de Pete Seeger cantada per Johnny Cash ens mostra la importància de la música popular en els cantautors posteriors.

"Before the Flood" (1974) 

Aquest  directe de Bob Dylan em va donar a conèixer la potència de  The Band i el virtuosisme dels seus membres:

Robbie Robertson
Garth Hudson
Levon Helm
Richard Manuel (-)
Rick Danko (-)

A la pel.lícula de Martin Scorsese "The Last Waltz" de l' any 1976 és on podem apreciar millor el seu geni. 

Va ser el seu comiat com a grup. Les peces musicals, els amics que els acompanyen, tot un luxe. Us hi posat unes mostres a sota.-

"The Basement Tapes" (1975)

Amb The Band d' acompanyament, és un disc imprescindible, però no tan sols per això.

Va ser  gravat el 1967 entre The Band i Bob Dylan, on 17 peces estan cantades per Dylan i 8 per la resta de components de The Band, fent acompanyaments entre ells.

Amb uns mitjans, menys sofisticats que en un estudi de gravació tradicional, en el soterrani de Big Pink en West Saugerties (N.Y.).

El so, potser menys filtrat i més pur, el lloc i la comunió que hi havia entre ells, va donar com a resultat aquesta meravella.-

En els temes del disc es nota la influència de la música tradicional americana i el to general és de diversió entre els participants.-

"Pat Garret & Billy the Kid"
(1973)


La pel.lícula sense la banda sonora,o sigui la música de Dylan, no seria el mateix.
Aquests acords de guitarra que pujen i baixen són realment hipnònitcs.-

"Planet Waves" (1974)


De tots els discs de Dylan, musicalment parlant, les peces d'aquest, em van enganxar com cap altre. Sobretot «Going, Going, Gone» i "Forever Young".-

Contraportada de "Planet Waves" (1974)

Del llibre "Chronicles" Vol,I de Bob Dylan, 2004.-

Molt interessants per conèixer de primera mà els començaments del gran geni de Minnessota.-

Robert Zimmermann (Bob Dylan) va agafar el nóm de Dylan Thomas (Swansea, Gal·les 1914- NY 1953), poeta galès, un dels meus preferits, que morí jove, alcoholitzat,de una sensibilitat extrema i del que vaig fer aquesta entrada fa temps Dylan Thomas
Curiosament, poeta europeu, de la vella Europa, que ara el proclama heroi, amb el premi Nobel. Anirà a recollir-lo o no ?
La seva rebel.lia generacional podrà més?
Definició de Beatnik, segons el diccionari anglès de l' època: " Joves desafiadorament anticonvencionals afeccionats a vestir de faisons estranyes i a sostenir opinions ultramodernes."
La protesta, generacional, que els beatniks van fer a un estat de coses que no els hi agradava ( guerra, nazisme, discriminació racial, cultura del diner, culte a la màquina, desigualtat social etc) va ser radical:
Contra la moral del ramat, la moral del solitari, però són capaços de combregar amb els altres, amb els pocs escollits que també se senten a part, bandejats. I de forjar amb ells un instrument de redempció que van a cercar en les doctrines d'una de les religions més profundes que han bastit la inquietud i el desassossec humans: el budisme i concretament el budisme Zen. "
(Manuel De Pedrolo a "Els Pòtols Místics")

Els Esquirols: Feu-nos lliures Serrallonga !

Aquest és,potser, el disc més popular dels Esquirols. Per això l' he posat com a portada de la meva entrada.


Els Esquirols fou un grup de música folk català nascut al poble del'Esquirol, al cor del Collsacabra (Osona), a partir dels anys 1968-1969, i desaparegut l'any 1986, un moment de canvis històrics en què cantar en català era tot una juguesca.

 

En aquest context, Esquirols es va caracteritzar per fer cançons compromeses amb el seu temps, tant per les lletres -a voltes satíriques, a voltes emotives i contundents- com per la seva voluntat d'arribar a un públic majoritari. Les influències inicials de la cançó de muntanya i el folk nord-americà van deixar pas, de mica en mica, a un estil propi i elaborat, i a una sonoritat plena de matisos instrumentals i vocals.

El grup va estar format, entre altres, per l'actor Joan Crosas, Joan Vilamala i Terricabras, Dolors Roca, Josep Casadesús i Ramon Estrada.

Les cançons d'Esquirols van formar part de la banda sonora d'una generació. 

Molts joves d'aquells anys les van adoptar per cantar-les, a cop de guitarra, en trobades, excursions, festivals i actes reivindicatius. Algunes d'aquelles cançons, adaptades, popularitzades i convertides gairebé en himnes han anat passant a les generacions més joves, i han format part dels cançoners bàsics d'escoles, grups excursionistes, agrupaments escoltes i esplais, alhora que han estat reinterpretades per altres cantants o conjunts musicals com ara: Xesco Boix, Picarols, Mecatxis, Mesclat, Bitayna, David Rossell i Titot, Sciurus-Esquirols XXI, Pinyols Bertran, Mitjanit, Kumbes del Mambo, Pastorets Rock, Ebri Knight.... 

Joan Crosas (L'Esquirol, Osona, 1947) ha treballat en cinema, televisió, doblatge, teatre . Durant l'entrevista, en taral·leja alguna de les cançons. La seva veu és càlida i afectuosa. El posat, senzill i amable, amb el deix de timidesa d'aquell a qui estan entrevistant.

Cants al vent (1973)

Érem un grup sorgit de la realitat comarcal, lluny dels referents de molts cantants d’aquest moviment i de molts crítics musicals més relacionats diguem-ne amb la metròpoli.
Moltes vegades vàrem ser menystinguts per alguns, diguem-ne especialistes musicals, que jo anomeno “barcinonensis vulgaris”, que ens descrivien pejorativament com de comarques, de pagès, tot i la nostra significativa producció discogràfica (6 discos de llarga durada en quinze anys). (Joan Vilamala)

Fent camí (1975)

Colze amb colze (1976)

Licor d'herbes bones (1978)

Torna,torna Serrallonga (1980)


Joan Crosas: «Fa ràbia que encara demanem el mateix que els Esquirols»

L'actor reivindica que el pacifisme del procés català provoca que "Madrid no sàpiga com reaccionar"

Com un anhel (1982)

“Vam ocupar un espai molt propi, únic. Gairebé ningú feia el mateix que nosaltres. Es feien mil coses tan o més interessants, però com la proposta d’Esquirols no n’hi havia cap. A més, a aquella època no es cantava en grup en català, érem Al Tall, Coses i nosaltres” .

“Tocàvem la guitarra anant a la muntanya com a monitors d’escoltes i de colònies d’estiu i, de cara a final de curs quan els nois sortien a fer teatre pels pares, els monitors vam decidir que cantaríem. Així és com va néixer Esquirols”

Però no tot va ser fàcil. “Als diaris s’ignorava tot el que era català” denuncia. “No hi havia gens de màrqueting. L’única propaganda era el boca a boca i els pòsters als carrers”. Encara ara recorda episodis que demostren aquest oblit cap a la música en català: 

“L’Albert Mallofré, un bon crític del món de la cançó catalana que segur que ha fet molt pel sector, quan Esquirols va treure el quart disc, Licor d’herbes bones, va posar, amb totes les lletres, ‘Esquirols ha sacado su primer disco’. Això un crític dels millors que hi havia a l’època!

 I encara els havíem d’estar agraïts per mencionar-nos”. Però ara encara nota un oblit cap a Esquirols i no passa per alt episodis més recents: “No puc entendre com un programa com el No me la puc treure del cap no hagi comentat cap cançó d’Esquirols. Aquí hi ha algú que no valora Esquirols com mereix ser valorat”.

L’altre problema que es van trobar davant va ser la censura: “Quan vam gravar el Fent camí ja teníem fet “El joc d’obrir gàbies” i una cançó que parla del rei, però no van passar la censura, les vam haver de gravar més endavant”. Tot i que assegura que “problemes directament amb la autoritat no n’havíem tingut mai cap”, reconeix que alguna vegada havien rebut amenaces o bé ells o bé els centres organitzadors dels concerts: ” Recordo, per exemple, una vegada a Moià que vam tocar en uns locals parroquials i el mossèn ens va comentar que havien trucat de Fuerza Nueva i els havien amenaçar que si feien festivals com aquells calarien foc al local”.   
















L’aventura d’Esquirols es va acabar l’any 85 i ho va fer de forma precipitada, “va ser un comiat a la francesa que en diuen” 

relata. “En Joan Crosas va veure clar que ell volia plegar perquè havia començat a treballar al món del doblatge i del teatre i haver de combinar-ho amb Esquirols era difícil. Així doncs, va dir de no agafar contractes fins al cap d’un any, és a dir fins al 86.

 Però quan va arribar l’hora de tornar a arrencar ens vam reunir i ens va dir que no se’n sentia capaç. La Dolors Roca també ens va dir llavors que n’estava cansada”. Així doncs, s’obrien dues opcions pels tres membres restants: seguir sense ells o plegar veles. “Les dues veus més brillants que teníem havien plegat, hauria costat molt trobar-ne uns substituts dignes. Ens ho vam pensar, però crec que vam fer molt ben fet de no voler tirar endavant sense ells”.Pau Planas | ago 12, 2013/Totmusica.cat







Feu-nos lliures Serrallonga és una entrada reinvindicativa dels moments històrics que estem vivint, amb il.lusió i esperança, sobretot perquè  no ens adormim, però també és un homenatge als Esquirols  que ja en aquells temps es van comprometre  en una lluita que ens ha portat fins avui dia  i a la dona que me'ls va donar a conèixer, la Pilar.- (Pijus)