Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dilluns, 23 de gener de 2017

Aleardo Villa,Caras y Caretas i l' Argentina de Manuel Malagrida



La mort per suicidi d'Aleardo Villa, el gran cartellista italià, el cap d' any del 1906, em va trasbalasar una mica. No és un dia qualsevol, el cap d'any,dona per moltes coses i a alguns, que veiem sempre el got mig buit, ens pot afectar negativament. A saber l' Aleardo Villa perquè ho va fer.

El fet de que morís jove, de que no hi han gaires fotografies d'ell i de que sóc un enamorat dels cartells publicitaris del noucents, va fer que investigués el personatge,l'obra, i em centrés amb el primer premi que obtingué a Buenos Aires en el concurs universal de "affiches" amb el seu cartell "Amor" el 3 de novembre de 1901. La sorpresa va ser trobar-me que els seus competidors eren Leopoldo Metticovitz (2º premi) i el nostre Ramón Casas (3º premi).

El setmanari que publicà la noticia del concurs era "Caras y Caretas". Les coloraines dels seus dibuixos humorístics i el fet de que tot això passés a Argentina va acabar de rematar la meva insaciable curiositat.





 Aleardo Villa (Ravello, 12 de febrer de 1865 - Milà, 31 de desembrede 1906) va ser un pintor publicista i il·lustrador italià.
Aquesta foto pertany a l' Esquella de la Torratxa nº 1463 del 11/01/1907, pàg 48, on descobreixo que la portada de l'Almanach del 1906 de l' Esquella està fet per ell.





Alumne de Giuseppe Bertini i Bartolomeo Giuliano, Villa es va graduar a l'Acadèmia de Belles Arts de Brera. El 1891 exposa la seva obra a la Triennale di Brera Consolatrix afflictorum i guanya certa fama com a pintor. Té una certa habilitat compositiva i una preferència pels colors freds, s'especialitza en retrats, especialment de figures femenines. Uns anys més tard, però, deixa la pintura realista per dedicar-se al que ell anomena el grau de la pintura, és a dir, els gràfics. 







Bàsicament realitza la seva producció a cartellista per a la Casa Ricordi de Milà. Villa es va suïcidar la nit de cap d'any de 1907, a l'edat de 41 anys. El Museu Nacional d'Art de Catalunya conserva obra seva.




















































































De fet el nom d'Aleardo Villa m'era completament desconegut fins que vaig veure l' estupenda entrada  del meu company blocaire, en Javier Arnott, on vaig descobrir el personatge d'en Manuel Malagrida i el concurs que ell organitzava:

"El concurs organitzat l’any 1900 es convocà a nivell argentí i tingué gran ressò en la comunitat artística del moment. S’hi van presentar 118 propostes. El segon concurs, de l’any 1901, es va internacionalitzar la participació, fet que provocà un augment notable del nombre de propostes rebudes, passant de les 118 del 1900 a les 555 de la segona edició."

Val la pena aquesta entrada.

Manuel Malagrida, Cigarrillos París

















Pimer premi.
1901, "Amor", Aleardo Villa













Segon premi.
1901, "Irredento", Leopoldo Metlincovitz




















Tercer premi.
1901, "Montmatre", Ramon Casas i Carbó

















Cares i Caretes fou un conegut setmanari argentí que es va publicar entre 1898 i 1941 . Hi va haver una versió anterior publicada a Uruguai entre 1890 i 1897 i dues versions posteriors amb el mateix nom, en 1982 i en 2005.
En 1890 va ser fundat, a Montevideo, el setmanari Caras y Caretas. El mateix es va caracteritzar per la sàtira política, l'humor i temes d'actualitat, compaginat amb un precís tractament gràfic en què eren comuns les caricatures i les fotografies. Dirigida per Eustaquio Pellicer des del seu primer número, editat el 20 de juliol de 1890, fins a la seva edició número 144. Pellicer es va traslladar a Buenos Aires per invitació del periodista Bartolomé Mitre Vedia i allí va fundar en 1898 la versió argentina del setmanari.





En el seu disseny sobresortien les imatges de gran qualitat i en els seus textos combinava l'humor amb el periodisme més seriós, que va acompanyar la construcció de l'Argentina moderna i va fer esment dels fenòmens polítics, socials i culturals que va travessar el país. (Wikipedia)





















Caras y Caretas constituyó, sin duda, el más fiel reflejo de aquella Argentina,fue la iniciadora en cuanto al empleo de la fotografía en sentido periodístico. En sus páginas quedó impreso el fenómeno de la inmigración, el desarrollo del comercio y la producción y, sobre todo, la metamorfosis de la Gran Aldea, convertida en ciudad. Acompañó el cambio hasta donde pudo. 
Caras y caretas un registro de la história argentina
































Entre els caricaturistes de la revista cal esmentar a José María Cao Luaces (1862-1918), Alejandro Sirià , Manuel Mayol i Hermenegildo Sábat Lleó , entre molts altres.

 Una altra dada interessant és la participació de l'escriptor uruguaià Horacio Quiroga que va publicar en ella els seus primers contes.






















Un altre setmanari important és
Billiken  una revista infantil argentina d'aparició setmanal, la més antiga de parla hispana a l'actualitat. 

La tapa del Nº1 tenia a un nen de poble, amb una pilota de futbol sota el braç dret, i una bena al cap que li tapava l'ull esquerre. La imatge del nen "de barri" desendreçat  va ser l'emblema de la revista durant diverses dècades. Era el típic nen de barri que jugava a futbol i  es liava  a trompades amb els altres nens jugadors.









Va ser creada pel periodista uruguaià Constancio C. Vigil i el seu primer número va aparèixer el 17 de novembre de 1919 , editat per la Editorial Atlántida .

 El 12 de març de 2010 la revista va publicar el seu nombre 4700. Es ven a la Argentina , Uruguai i altres països sud-americans.  (Wikipedia)





Així com Billiken és un setmanari infantil creat a Argentina per un periodista uruguaià, Caras y Caretas, també va ser creat a l' Uruguai i deslocalitzat voluntariament  cap a Argentina. La eterna lluita entre les dues grans nacions, sobretot pel que fa al futbol,  la trobem també en el cas d' aquestos dos setmanaris. El cas de Carlos Gardel és un altre. 
El que si he constatat que, pel que fa a Argentina, és que se n'oblida molt facilment del seu país veí  i acapara els seus éxits en benefici própi. 

En el cas de "Caras y Caretas" a Argentina no existeix l' etapa uruguaiana del setmanari. (Pijus)
















































diumenge, 15 de gener de 2017

Pel món amb Ton Sirera (1911-1975), un fotògraf tot terreny



Odontòleg de professió, reporter gràfic, pintor, pilot d'avioneta, geògraf i botànic afeccionat, Ton Sirera fou un personatge clau a l'hora de parlar de la reactivació cultural i artística a Lleida entre els anys 1940 i 1960, i un dels pocs autors que van introduir la fotografia abstracta i experimental a l'Estat espanyol.





Seguint el mestratge de Josep Vallverdú, aniré desfullant  alguns comentaris seus sobre el seu company i amic  Ton Sirera.

Ningú millor que ell per apropar-nos  a la seva figura.



La seva companyonia durant l'elaboració de CATALUNYA VISIÓ es fa palesa en aquesta foto.

Més enllà del seu vessant experimental i avantguardista, Ton Sirera fou també un fotògraf dotat d'una extraordinària percepció del paisatge i del patrimoni humà que el conforma.
 I l'exemple més clar i reeixit d'això és la sèrie de fotografies que publicarà per il·lustrar vuit dels deu volums que configuren la col·lecció Catalunya Visió acompanyades pels textos de Josep Vallverdú.




Ton Sirera Jené neix el 4 de maig de 1911 a Barcelona. Estudiant de Filosofia i Lletres i Medicina entre els anys 1933 i 1935, la seva amistat de joventut amb l'escultor Eudald Serra li obrirà les portes de la modernitat i el connectarà amb les avantguardes artístiques i el moviment ADLAN (Amics De l'Art Nou). 


L'any 1935 Ton Sirera s'estableix a Lleida, ciutat originària de la seva família materna, on exercirà com a odontòleg

L'afany aventurer de Ton Sirera el durà a la recerca de noves i innovadores maneres de fotografiar el paisatge que, l'any 1946, es materialitzaran amb l'inici dels seus treballs en el camp de la fotografia aèria.




Cap a la dècada dels anys quaranta — paral·lelament a la seva carrera professional— Sirera s'inicia en la pràctica cinematogràfica, conjuntament amb el seu germà Jordi, catedràtic de ciències naturals i farmàcia.Tots dos, com a socis fundadors del Centre Excursionista de Lleida en la seva segona època i, en el cas de Ton Sirera, també com a president de la secció d'esquí, realitzaran diversos reportatges documentals al voltant de temàtiques clàssiques de l'època, com ara els viatges i l'excursionisme.



" He decidit parlar del Ton en acció, un Ton Sirera proper,perquè vaig viure molta d'aquesta acció al seu costat, i em vaig contagiar  de la seva vitalitat, de centralitat, de categoria. Aquest grau de de centralitat no farà altre que augmentar, podem estar-ne segurs. Com els bons vins, que amb el temps es concentren de tast i reforcen el grau"





" Fou una curiosa coincidència que l'editor ens fes l' encàrrec d'aquella sèrie de llibres a nosaltres dos. Això era l'any 1967, quan el Sirera tenia cinquanta-sis anys i jo quaranta-quatre, ell feia de dentista, excursionista i d'artista de la fotografia i jo de professor, traductor i escriptor,"




"Ton Sirera s'havia casat feia poc i la seva muller, la Mary Soler, assistia a les meves classes particulars d'anglès, de què va néixer un doble vincle amistós; aviat les dues families sortiem en viatges diumengers."



"Ens visitàvem molt, molt sovint, i ens antaulàvem per a saborosos berenars sopars a l' una o l'altra casa."

"Així naixeria "Catalunya Visió". Hi arribem per aquells cops d'atzar de què tota vida està jalonada: el catedràtic d'història Oriol Vergés va venir de Barcelona a Lleida a formar tribunal d' exàmens a l' Institut. Això era l'any 1967. El Jordi li va presentar el seu germà Ton, aquest li ensenyà el seu estudi, devia sortir el meu nom a la conversa i amb aquell esment Oriol Vergés va saber que en Ton i jo érem molt amics i que jo era un assidu del seu estudi."
"El rodamón és un poeta del paisatge, un membre més, humil com una herba, de la natura. No pot comprende's la trajectòria de Ton Sirera si s'oblida aquest factor de la mobilitat disparada sobre els més variats terrenys al moment més inesperat, i també el cabal d'experiència territorial i humana que comporta."




" Una vegada, a primeries dels cinquantes. va arribar en avioneta fins a Finlàndia. on curt de gasolina i desorientat entre tants de llacs i boscos, cercà un aeròdrom i aterrà. Era un camp de l'exèrcit soviètic.
Sortosament el capità que bé o malament l'interrogà en un mig alemany era de bona mena, i no va furgar gaire,(..) Li van donar gasolina i l'engegaren fins a la frontera acompanyat de dos avions de combat que tenien ordre de prémer el disparador si ell se separava uns metres de la rura prefixada."




"Tot aquest gruix i bullida de personalitat creadora, que s'alimentava del propi efluvi vital, ell el posà una llarga temporada, sis anys, al servei integral de "Catalunya Visió", i donà  a l'empresa de compondre aquells llibres un valor afegit innegable, perquè dotava les fotografies no només d'una càrrega documental sinó també molt vital, molt expressiva."




" (...) ell defensava la fotografia en blanc i negre, opinió que he sentit en boca de fotògrafs de pes. El blanc i el negre permeten, diuen, una frontalitat, una autenticitat que no exclou el matís; una bona fotografia en blanc i negre no demana ser substituïda per un altra en color."

"A més a més, la fotografia en color, quan va aparèixer, fou presa immediatament dels banalitzadors, dels efectistes, dels qui creien que la fotografia es feia sola."


"La imatge pesava molt en els viatges, no pas només que ens seduís l'aspecte escenogràfic d'un conjunt o tal o tal altre detall sorprenent, sinó que no deixàvem de mirar i remirar encuriosits tota cosa, persona, ésser viu o fenomen atmosfèric, i acabava jo també veient les coses anticipadament "en fotografia"."




"Només de veure'l treballar ja se us contagiava un plus d'exigència optimista."






Detall de la cartellera del cinema Llobregat de la Pobla de Lillet.

"Ell era molt poc parlador i gens malparlat, si em passeu la frase en el sentit que no emprava mots dissonants, escatològics, ni renecs, mentre que era capaç, de frases enginyoses i fins i tot d'acudits improvisats, no només anant amb mi sinó en companyia d'altres."








"El vaig catalogar com un lacònic expressiu, no era garlaire, ni amant de les frases llargues. De vegades em telefonava i deia només "vine,he fet algo", i volia dir que li havia sortit molt bé una foto del dia."
"La fama que li carregaven d'infant terrible, i que circulava per Lleida, era poc apropiada,trobava jo,era una exageració amb la qual només s'hi trovaven a gust els més baladrers o els amants de fer tabola superficial,(...) Ell, el Ton, en el fons nedava entre suavitats, tendreses, bondats, amb què s'encuirassava contra la lletgesa de les envestides del món."


"I si algú es pensava, en veure el seu rostre de bosquetà balcànic, que era un tipus rude o brusc,s'errava. Ho sé bé."


"He referit alguna vegada amb quin tacte va fotografiar una alosa que niava. Les aloses fan el niu a terra, entre el sembrat,i en vam trobar inesperadament una,un migdia bleïdor a les Garrigues, que estava disposada a deixar-se trepitjar abans que abandonar els ous que covava. Fou tanta la suavitat i dolcesa, i no només per cobdiciós afany de fer un primer pla;(..) acostà la càmara a tres pams del palpitant ocell que aquest va acabar mirant-se'l com un àngel benefactor, si és que l'existència de les ales va més enllà dels ocells."


















"Les preferències de Ton Sirera eren els temes rurals, de barri, de vila, on el caràcter propi encara no ha dsaparegut ni s'hi desplega un tipisme fals, on batega en cada racó un aire de verisme. No vam fer a fons cap gran ciutat, ho defugiem."









Des de l' espadat de Cardet podem veure tota la vall de la Noguera de Tor. Llesp (l'embassament),el poble de Barruera, Boí encara més amunt.-











Aquesta fotografia de la gravera de Las Matas (Abrera) de l' any 1969 figura en el vol.6 de "Catalunya Visió" feta per en Ton Sirera. Segurament en aquella època hi treballava el meu amic Vicenç Salamero i posteriorment, l' any 74 hi vaig anar jo, on hi he estat mitja vida.





Els Tres Porrons d' Abrera de Josep Juhera (Telèfon  1) a l' any 1969.

El noi de la foto, segons en Vallverdú, no és de la comarca.




En Josep Navarro fent càntirs a la seva terrisseria d' Esparreguera, en aquesta foto de Ton Sirera de l' any 1969.-








































































"Li agradaven sobremanera els mercats, i vam anar elaborant una sociologia d'aquesta manifestació comercial i veïnal, fins a posar-nos d'acord a estimar que,en els mercats, venedors i compradors i badocs, sense deixar de ser com són, adquireixen un aire més esponjat, com si una atmosfera fora del quotidià els envoltés."











































Important debat a peu dret. El grup de cinc no acaba de posar-se d´acord, per la senzilla raó que en desacord no hi han estat mai del tot. I així va passant la vida. El cas és poder calçar un quaranta-quatre i tenir una bona paret on repenjar-se.

Dues boines i dues gorres, i el més jove, per desempatar, amb el cap descobert. No tots són pagesos: l´home del nas hebraic és segurament un botiguer, el qual no acaben de convèncer els altres. “Què vols que et digui...” “Però pensa-hi, home.” “ Mira, jo...” “Tots ho sabem, això.” “ Deixa´t de dallonses”.......L´únic que sembla, fins i tot físicament, distanciat de la terrible batalla és l´home de negre, amb el seu cigarret groguenc penjat dels llavis i les mans a les butxaques.

Aquest és dels qui escolten i deixen dir: és la forma més refinada de sibaritisme dialèctic.


Però aquestes espardenyes són obsessives: aquests pagesos, com diu Josep Pla, si us claven una trepitjada, aneu servits. Llurs peus han reduït a pols milions de terrossos. Aquests sí que toquen de peus a terra. Més d'una xicota, però, va casarse amb l'home que l'havia trepitjada ballant el ram a l'envelat: es veu que un bon trepig és quelcom decisiu: a través de la trituració dels metatarsos penetra una mena de força convincent, primer avís, com si diguessim primera amonestació.......... ( Josep Vallverdú )








El 1947 es publica el llibre Árboles, amb fotografies i textos de Ton i Jordi Sirera respectivament.

 Un catàleg il·lustrat de les principals espècies d'arbres de Catalunya, on les fotografies de Ton Sirera, properes als conceptes propis del moviment de la Nova Objectivitat, albiren el que seran els seus treballs posteriors en el camp de l'abstracció a partir d'imatges extretes directament de la natura.





És a l' any 1957 en què Ton Sirera comença a definir una fotografia encara més propera a les inquietuds informalistes de què fèiem esment abans a partir, sobretot, de l'experimentació amb l'ús de la macrofotografia i de la utilització de la fotografia aèria amb finalitats purament plàstiques. Tots dos casos, instruments al servei de l'autor per cercar, paradoxalment, l'abstracció a través de mitjans de representació realista.

























































Entre els anys 1955 i 1960 Ton Sirera forma part del nucli de cineastes que fundaran la Agrupación del Cine Amateur (ACA) i el Cine-club de Lérida, aquest darrer nascut en el si de la institució anterior i caracteritzat per la seva tasca de difusió de l'art cinematogràfic i per la propagació del fenomen cineclub a les comarques de Ponent.

 Una de les seves primeres produccions fou una pel·lícula de l'any 1956, realitzada a París, en què apareixia el mateix Joan Vila Casas.





L'any 1973 prepara les il·lustracions que es publicaran més tard en el llibre Els Rius de Lleida (Destino, 1976), altre cop amb textos de Josep Vallverdú  i participa en l'exposició homenatge al Baratillo de Lleida, amb una sèrie de fotografies de gran format acolorides per Àngel Jové.




Ton Sirera mor a Lleida l'1 de juliol de 1975 a l'edat de 64 anys.-



" Aquell matí d'estiu de 1975,quan començava el juliol, s'anumciava net i aclarit, amb un cel ponentí finíssim, absolutament blau clar, sota el qual el paisatge estava tot ell lleugerament aureolat de grogor; aquell groc s'enfortiria amb el pas de les hores. Glòria de l'estiu, que han cantat els poetes."  (Josep Vallverdú)